Dibuix d'un món millor

Amb compte, obro la porta de la meva antiga habitació, a casa dels meus pares. La vella casa remuga en el silenci de l'albada. Jo la sento queixar-se, però continuo en la meva tasca d'empaquetar records, ansiós per marxar d'aquest lloc on hi guardo tantes ferides. Obro una de les capses que trobo a l'abast per determinar que és el que val la pena conservar. Llavors el veig. El dibuix. Sento que els ulls se m'humitegen en recórrer la mirada pels vells traços, mentre una amarga ràbia creix en el meu interior, impulsada pels batecs del meu cor. La meva ment es perd entre les emocions del meu cos, recordant. Recordant.
Em veig a mi mateix creant el dibuix que ara observo, pintant, amb verd i blau, un món fantàstic, feliç, millor. Recordo que, en aquell moment, hauria donat el que fos per a poder viure en el món que havia creat. Recordo els pares, deixant-me a l'escola, apressats perquè arribaven tard a la feina. Recordo les hores d'espera amb la professora, els rumors de l'atemptat, la notícia. La meva incredulitat, negant-me a acceptar que el món, aquell món tan estrany i bonic, fos tan cruel en realitat. Em recordo cridant que no era veritat, que els meus pares eren vius i que vindrien a buscar-me aviat. La trista mirada d'impotència que em va adreçar la mestra mentre m'abraçava. Recordo el sabor de les llàgrimes regalimant-me per la cara a mesura que passaven les hores i ningú venia, comprenent a poc a poc l'amarga veritat del que em deien. Però sobretot, em recordo ja a casa de l'àvia, assegut davant d'un vell escriptori, sentint els sanglots de tristesa que suraven en l'aire. Com llavors vaig trobar la capsa de colors i el full i com, obeint una estranya necessitat d'expressar-me, vaig començar a dibuixar, amb verd i blau, aquell món fantàstic. Un món que dins la meva ment era un món feliç i màgic.
Recordo amb nitidesa cada un dels traços del dibuix, així com les llàgrimes que vaig vessar i que ara veig marcades en el paper, enfosquides pel pas dels anys. Recordo com, mentre dibuixava, imaginava un món perfecte: sense atemptats provocats per grups inconformistes que negaven la vida a mils de persones, sense assassinats, ni fam, ni guerres, ni dolor... jo veia un món on la natura era lliure de les destrosses dels homes, on la mort tan sols era una etapa més que superar per pròpia voluntat a la fi de la vida, un món on la gent vivia en harmonia amb tot, feliç de la pròpia existència, sense rancúnies, ni disputes, ni odi. Recordo la promesa no formulada que em faig fer en observar el dibuix, tacat per les llàgrimes. Recordo jurar en la meva ment que no deixaria que el món continués consumint-se d'aquesta manera, que el faria canviar. Que convertiria aquell món cruel que jo acabava de descobrir en el món que havia dibuixat.
Llavors tenia vuit anys. Acabaven de robar-me la innocència que em pertocava i creia que seria fàcil canviar allò que jo amb vuit anys havia entrellucat, allò que els adults, per conseqüència, feia molt que haurien d'haver vist. Ara, però, m'adono de la meva ingenuïtat, massa jove per comprendre la ceguesa que cobreix els ulls de la gent. Llavors no sabia de la ignorància, vertadera o fingida; de l'egoisme; de l'oblit imposat. Ara entenc el que en aquell moment era massa jove per comprendre: que la gent viu enganyada sota la idea de que les coses s'arreglaran soles, o que les arreglarà algú altre. Que les persones giren l'esquena a tot allò que veuen, creient que la misèria, la fam, la injustícia o la discriminació no els afecten, que aquestes coses passen a l'altre punta del planeta, no en la societat que s'entesta en autodenominar-se "primer món" o "món desenvolupat", volent donar la falsa imatge de que tot va bé, que els ciutadans d'aquest món de falsa aparença no poden fer res per millorar allò que entreveuen a la televisió. Que d'això se n'encarregaran altres persones, no ells, honrats ciutadans que viuen la seva vida tancant els ulls al terra, al món que trepitgen.
Ara sóc jo qui tanco els ulls per uns segons, incapaç d'observar el testimoni de la voluntat que m'ha impulsat tots aquests anys a lluitar. Fugaçment, mentre la foscor encara em cobreix els ulls, recordo tot el que vaig fer des d'aleshores: primer, els estudis, més tard, les conferències, les ONG, les manifestacions, les protestes, els butlletins... Tot per a res. Tan ara com en el passat, la gent viu amb la seva bena als ulls, sense fer cap gest per treure-se-la. Potser algú amb un cor més sensible que el dels altres fa donatius de tant en tant; per a sentir-se bé. Per poder dir: "jo ja he fet alguna cosa per millorar el món, ara toca que els altres també ho facin. No es culpa meva que no ajudin" i així poder creure que ja ha fet tot el que es podia fer, que ara els toca els altres, sense entendre que no tan sols s'ha d'ajudar una vegada, sinó mil. Que cal lluitar. Que es molt fàcil opinar què cal fer amb el que es veu a la televisió, amb la panxa plena, una casa i una família. Però que ningú vol desplaçar-se fins a dins d'aquells problemes. "Nosaltres ja tenim prou problemes, com per preocupar-nos pels dels altres." I mentrestant, el món agonitza.
M'obligo a frenar el corrent de sentències que entra a la meva ment, conscient de que no val la pena formular-me-les interiorment, perqué sé que l'odi les transormaria en més odi, i no vull convertirme en alló contra el que lluito. Tot i així, la ràbia em continua perseguint.
Tot seria tan fàcil si la gent s'ajudés mútuament, si no deixes de lluitar... si tothom, TOTHOM, posés una mica de la seva part per a millorar aquest món. Si la gent obrís una mica la seva ment, si es destapés els ulls... sacsejo el cap amb una estranya barreja de ràbia i pena, mentre guardo el dibuix en una capsa que està a la dreta.
Penso amb tristesa que aquests 18 anys que han passat des que vaig crear el dibuix, per a l'únic que de veritat han servit es perquè em pregunti cada vegada més sovint, sense deixar mai de lluitar: val la pena que unes poques persones lluitin malgrat les mils que viuen en aquest planeta i que no mouen ni un dit en observar el món que es desintegra davant els seus ulls? Val la pena lluitar per un món millor si, tenint-lo, hem aconseguit destrossar-lo d'aquesta manera? Ens mereixem realment que tot canviï?