Paraules del Silenci

La gent critica, crida, discuteix.
Critica una societat inacabada,
insatisfeta i injusta.
Crida que vol canviar-la.
Discuteix com fer-ho.
I, al final,
s'asseu i calla.
Jo mantinc el meu pulcre silenci.
Em diuen que no es el meu temps d'opinar,
em diuen que ells ja estan arreglant el món.
I jo callo.
Perquè són grans i poderosos, i tenen raó.
I espero.
I espero.
I el món segueix igual.

Jo penso, dins la meva imperació de silenci,
que això està malament,
que la societat no avança,
que en el temps perdut en la crítica,
en el crit i la discussió,
hi ha gent que ha perdut l'essència
de la lluita, perquè ha mort
sense poder lluitar pel propi destí.

La meva ment es rebel·la en el silenci de la paraula
perquè sap que el temps passarà i arribarà l'hora
en que la paraula tindrà sentit,
però alhora crida furiosa,
perquè intueix - amb pròpia saviesa -
que quan aquest moment arribi
els oients hauran perdut la capacitat d'escoltar.
I les paraules lliscaran sobre el no-res,
deixant les coses tal i com havien sigut sempre.
I la gent seguirà criticant, cridant, discutint.
Mentre d'altres moriran en l'espera.
Mentre d'altres callaran i escoltaran en silenci.

Jo observo aquest trist panorama i penso
- creient-me, potser, justiciera del no-res -
que el problema que ens envolta
no és el sentit de la critica,
no és la veu del crit,
no és el centre de la discussió.
El problema va més enllà,
és el centre en sí mateix.
El problema som nosaltres.
El problema és no haver après mai a escoltar.
I per això l'intent de canvi defalleix en l'intent,
per això tot és sempre igual,
per això tot acaba en no-res.

Però jo callo,
perquè ells són grans i poderosos, i tenen raó.

I espero.