Diari d'una nit de sol·litud d'estiu

Aquesta nit, una nit com qualsevol altre d'un estiu que sembla que vola i estic deixant passar, he tingut masses coses dins del cor com per no deixar-les en algun lloc per l'eternitat. Aquesta nit acabo de llegir una despedida d'un gran amic, demà marxu una setmana a Tor i ell marxarà a França així que no ens vorem fins setembre, un mes separats, lluny i sense massa comunicació. Be, es molt platònic i em fa sentir un cuc dins l'estomac i alhora em sap greu separar-me'n tan temps. Sembla que les separacions siguin innevitables, sembla que siguin un destí que tothom comparteix però la gent a la que estimes sempre la duus dins teu, això és el que ara mateix estic vivint, sento com duc el Pere dins meu, en els meus viatges, és aquí amb mi i crec, si el temps no em juga una mala passada, que sempre més el duré amb mi.
Aquesta nit, després d'això, d'aquestes lletres que estan amb mí, ha deixat de ser una nit qualsevol per passar a ser una nit especial, de despedida, sense massa contacte visual ni convencional, simplement per la xarxa però jo en tinc prou per avui.
El problema que començo a divisiar i he de captar com abans millor és que el meu subconcient es queda satisfet amb la xarxa i en veure els altres feliços.
M'explicaré; les relacions de veritat estàn fetes de carn i ossos, de llagrimes i passions, no pas de bits o darrera una pantalla. Tinc la sencació que el meu cor es queda satisfet en veure per una insipida pantalla de televisió com dues persones s'estimen, es mostren efectuoses i viuen la seva història d'amor. Aquí ve el meu problema, no m'hauria de sentir satisfet, hauria de sentir un impuls que em fes buscar una persona especial per a mi, però aquest desig està apagat en mi, no entenc el per què del dilema, però només conec una manera de fer canviar el meu món, coneixent algú de carn i ossos per a mi, sense pantalles ni corrent, només aquella electricitat que et recorre el cos quan trobes una persona que t'estima.
Ara mateix, entendre-ho en la pràctica es més difícil, però no impossible. És així perquè necessitem una patacada per veure-ho, necessitem cagar-la per entendre-ho i viure-ho. Llavors, si fos així la vida estaria plena d'errors, però de tan en tan ho fem bé, no es especialment el meu cas però, qui sap, el errors són positius o negatius? Dit d'una altre manera, existeix el mite del error com a catàstrofe?
No sóc jo qui ha de donar les respostes, ja es prou difícil plantejar una pregunta interessant i qui va ser el sabi que va dir; si arrives a una conclusió d'una pregunta és perquè t'has cansat de pensar. No crec que la frase fos exactament així però el sentit és que les respostes no existeixen, només les preguntes que al llarg de la nostra vida tenen un significat o un altre.