Desesperació

...que no esborren ni onades d'alcohol, ni el foc d'altres passions.

Expresses amb molta precissió la dificultat que provoca oblidar a algú què ens ha deixat i nosaltres encara estimem. Jo crec, que succeeix per que pesa més el sentiment que la raó. Quan en aquests casos, hauriem de ser el més racionals i pragmàtics possible.

No m'estima, no em puc arrossegar, doncs, això no farà que m'estimi. I no es pot governar en el cor d'un altre.

Jo tinc un marit, per a mi, meravellòs. Però, sempre he pensat que si li agafés la "pàjara" dels 40 o 50, etc i marxés amb una noieta, jo pensaria que és el millor que em podia passar i que en el fons no em mereixia, ni ell a mi ni jo a ell.

Estar amb algú que et deixa d'estimar i desitjar-te, és humil.liar-se un mateix.
I hi ha una edat, en que les humil.liacions no tenen per què suportar-se.

Millor mirar endavant i si algú no t'estima, potser no era la persona adequada per a tu ni tu per a ella.

I sobretot, no mirar al passat, trencar les fotografies i tot el què pugui recordar-te la persona que t'ha fet mal. I en el seu lloc, posar-hi gent nova, amics, coneguts, somriures.

Ja sé que dir-ho és fàcil i fer-ho és tota una altra cosa.

Un petonàs!

helena