DESDIBUIXAR

Desdibuixe les llunes plenes que romanen agafades al meus cabells, les esperances, els presagis, les certeses.
Em desdibuixe per a traçar un cop més els peixos de colors que naden en els meus somnis mentre els braços de l'horitzó clar em bressolen l'ànima amb moviments que no pretenen deixar cap empremta. És un horitzó de bromera canviant que pren forma de pregunta.
M'acoste a la pàtria que mai no he construït, la travesse sense brúixola, sense rellotge, sense rancúnies.
Desdibuixe allò que esperàveu de mi, altres records que rememoren altres dibuixos. Tot és llenguatge que em demana delimitar l'espai on sóc un silenci benigne.
Cada matí, abans de cercar les platges translúcides de la vida, em desdibuixe per comprendre els secrets de les noves marees.
El meu cos es desdibuixa com les visions canviants que a hores d'ara esguarde per la finestra oberta. Lentament, passa l'enyor i es restitueix l'aigua de l'estima que desdibuixà l'ahir. Em desdibuixe el perfil i les hores que sorgeixen de la boira i sóc el fons de la mirada d'un altre, novament.