Del Sena a un puticlub de Pigalle

La primera nit a Paris va ser més aviat accidentada, en veure'ns sorpresos per uns desconeguts fent l'amor vora el Sena. Vam acabar tots dos amb una estranya sensació de no haver sabut reaccionar a temps, ni per a rebutjar una relació no desitjada d'antuvi, ni per a gaudir-ne plenament. Vam pensar que la segona nit que havíem de passar a la capital francesa podíem aprofitar-la per fer de voyeurs, més relaxadament. Ens asseuríem sense presses en algun tuguri de Pigalle per veure un espectacle picant que ens incités a tornar més engrescats a l'hotel, on lluny de mirades i d'intromissions no desitjades podríem deixar anar els nostres instints passionals.

Vam sopar lleugeret a la plaça du Terte, a Montmartre, en un ambient acollidor que evocava el París bohemi d'altres èpoques: pintors que t'oferien un retrat en menys de deu minuts, artistes de carrer, malabaristes, venedors de flors... Jo ja m'hi hauria quedat bona part de la nit, gaudint d'aquell espectacle permanentment canviant, improvisat i distès. Però en Joan em va recordar el programa que ens havíem fixat per aquell vespre, reforçant-ho amb l'encertat advertiment que en poca estona l'ambient de la plaça podia canviar radicalment. Desapareixeria el bullici de gent i de turistes encantats, tancarien bars i restaurants, i quedarien només els carrers mal il·luminats i els sòrdids deambulants de presència gens agradable ni tranquil·litzadora. És sorprenent la capacitat de transformació que tenen els entorns de Montmartre, sobre mateix del barri de Pigalle, amb una doble vida i potser també una doble moral.

Vam baixar a peu per l'escalinata que s'obre davant del Sacre Couer, fins a trobar el boulevard de Rochechouard, i a continuació el de Clichy. Les lluminàries de la plaça de Pigalle em van posar de seguida en situació. Ens ho vam agafar amb calma fent un recorregut pausat fins al Moulin Rouge, i comparant les diferents alternatives de preus i d'espectacle. En Joan ja s'hauria ficat al primer local, el més vistós i probablement també el menys original. Però jo no m'acabava de decidir. I és que en la majoria em dóna la impressió que veient l'aparador ja he vist més del que en realitat podré veure-hi a l'interior.

Només calia observar quina era la clientela de cada local. Deixant de banda el Moulin Rouge, hi havia aquesta mena teatres-show, amb fotografies de gran format a l'exterior, il·luminació espectacular i un arreplegaturistes a la porta amb dots convincents a la vista dels resultats. D'un format més petit, sense gaire mostrari de cara al carrer, i amb un jove a l'entrada invitant grups de joves a passar una estona de gresca, hi havia aquella mena de cafès espectacle on hi devia anar el jovent, potser més per riure que per excitar-se amb les noies, la majoria molt més grans ells. Quedava encara una altra mena de tuguris, més amagats en carrerons estrets, que passaven desapercebuts a la majoria dels turistes badocs, i que tampoc hauria vist en Joan; eren uns locals gaire bé amagats, amb una simple llumeta a l'exterior i que potser només s'hi podia accedir per invitació dels seus captadors de clients, que els seleccionaven al boulevard per acompanyar-los personalment fins a la porta d'entrada.

Probablement, no ens hauria dit res si jo no li hagués adreçat una mirada incisiva. Un home vestit de negre de dalt a baix, ulleres fosques i corbata llampant, se'ns va adreçar per explicar-nos mig d'amagat que el seu era un local molt especial: molt més que un espectacle eròtic, molt més que una sessió simulada de porno en viu. De fet, no ens acabava d'explicar quina era l'especificitat que feia tan diferent el que ens oferia en comparació amb la resta de l'oferta de la zona, però tenia la pinta de ser quelcom especial.

-N'estàs segura? - em va dir en Joan que no ho veia massa clar, però que havia captat que era l'únic que despertava la meva curiositat.

El meu OK va servir per respondre a tots dos. I l'home vestit de negre i amb posat seriós va girar cua decidit cap a un carreró escassament il·luminat, convençut que nosaltres el seguíem. Era un portal estret, amb unes escales que baixaven cap a un soterrani, i sense més il·luminació que les minúscules bombetes instal·lades als graons. L'home va fer un gest indicant-nos que podíem baixar tot sols; ell, era de suposar, havia de continuar amb la recerca de nous clients al boulevard. Vam dubtar uns moments, fins que jo vaig avançar-me iniciant el camí de davallada cap al que podien semblar uns inferns. Un cortina vermella es va obrir davant nostre, i un altre home vestit igualment de negre de cap a peus ens fa fer senyal que el seguíssim.

La sala era molt més gran del que es podia imaginar a l'entrada. Una trentena de taules rodones, pensades per a dues persones, amb la corresponent lampadeta, encesa només en les que estaven ocupades, estaven distribuïdes anàrquicament per tot el local deixant amplis espais per on les cambreres atenien els clients. No eren totes plenes, i a nosaltres ens van col·locar en un racó lateral des d'on podíem observar perfectament no solament l'escenari, on una noia d'abundant cabellera feia les seves piruetes sinó tot el públic assistent que per a mi formava també part de l'espectacle.

Aviat em vaig adonar que el nostre perfil potser no hi encaixava del tot. La majoria eren més grans que nosaltres, i en tots els casos eren homes sols o grups de dos. Molt a prop de l'escenari, l'únic noi més jove semblava inquiet o nerviós, potser era la seva primera vegada en un local com aquell, embadalit amb les exuberàncies que exhibia la noia de l'escenari vestida amb un simple tanga de colors brillants. I després vaig descobrir que a l'altra banda de la sala hi havia un home amb companyia femenina, però que devia ser una professional del local perquè absents al que s'esdevenia al seu entorn es van aixecar per desaparèixer darrere una cortina lateral que no era la de la sortida.

Una cambrera exuberant, que mostrava generosament una pitrera coronada amb estrelles daurades per a tapar ben just els mugrons, va prendre nota del que consumiríem. No estàvem per xampanys de preus desorbitats, i ens vam limitar a unes cerveses negres. Era el preu mínim de l'entrada.

Sempre m'ha fascinat veure el que pot arribar a fer una noia entorn d'una barra vertical, que li permet mil i una figures insinuants i provocatives. Al noi jove que hi havia al davant se n'hi anaven els ulls, quan sostinguda per una cama entorn de la barra la noia es tirava enrere balancejant-li els pits a tan poca distància. Tot d'una es va posar en peus i va adreçar la mirada cap al públic. Ho vaig veure a venir de seguida. D'un bot va baixar de l'escenari i es va asseure a damunt la taula on hi havia el noi, que va quedar garratibat en trobar-se la brillantor del tanga a l'alçada dels nassos. El noi, segurament que amb un gran esforç, va intentar posar la mà sobre les generoses cuixes que se li obrien al davant, però ella va ser més ràpida i d'una estrebada se l'endugué dalt de l'escenari. Em va semblar fins i tot cruel per part d'ella, per la forma com el ridiculitzava forçant-lo a tocar-li el cul o els pits mentre li anava traient la roba fins a deixar-lo en calçotets. Dubto que el noi tingués temps ni esma per a gaudir dels moviments esbojarrats de l'striptease professional que va acabar simulant que se'l follava apassionadament asseguda damunt del seu sexe.

Aviat ens vam haver acabat les primeres cerveses. I les següents també baixaven ràpidament a mesura que l'espectacle no responia ni de tros a les nostres expectatives. Comentàvem entre nosaltres el poc apassionament que hi posaven les noies, que segurament havien fet el mateix numeret diversos cops aquell mateix vespre, i ens entreteníem espiant les reaccions de la clientela, com si nosaltres fóssim uns observadors forans.

Els números següents no em van semblar de gaire millor bon gust. En algun cas també invitaven gent del públic a participar-hi, controlant elles perfectament la situació, de manera que, com a molt, els permetien posar les mans damunt les carns ufanoses, i en tot cas eren elles les que acabaven magrejant-los. El suficient com perquè, de retorn a les taules, no resistissin l'oferta d'una cambrera que se'ls devia endur en un apartat, més enllà de les cortines laterals. Vaig notar que en Joan també feia ganyotes d'un cert disgust per l'espectacle depriment que observàvem, però alhora també se li feia evident un estat d'excitació suficient com per desitjar poder entrar en acció. De no ser-hi jo, probablement ja s'hauria ofert a pujar dalt de l'escenari i segurament després també hauria acabat pagant una quantitat gens menyspreable per desfogar-se amb alguna de les cambreres.

Els focus es van apagar encara un xic més, una música suau es va apoderar de la sala i va sortir en escena una parella disposada a oferir-nos el que devia ser el plat fort del dia, el número més repicat. Era el primer cop en tot el vespre que apareixia un home a l'escenari. Si més no semblava que la parella s'ho agafava amb un xic més d'interès, escenificant una trobada fortuïta, una mirada seductora que esdevenia irrefrenable, i un joc amorós que anava pujant de to. L'home exhibia una tranca de considerables dimensions, d'acord amb la musculatura prominent del seu cos. I van iniciar un conjunt de malabarismes com si es tractés d'un catàleg del kamasutra, aconseguint una impressió de realisme com no havíem vist en tota la nit.

I tot seguit, sis noies més sortiren a l'escenari invitant els homes més agosarats a fer una demostració de les seves capacitats amatòries. Era evident que es tractava del mateix parany anterior, ara col·lectiu, en el qual els permetrien encetar el joc però no acabar-lo, a no ser que estiguessin disposats a pagar una suma considerable.
- Et ve de gust? - vaig fer jo, deixant l'interrogant obert a qualsevol interpretació.

I no van caldre més preguntes ni cap resposta. Em va agafar de la mà i vam pujar a l'entarimat davant la sorpresa de
les noies que senyorejaven el lloc, i dels homes que no sabien si també formàvem part de l'espectacle. Vam iniciar una dansa al ritme de la música plena de sensualitat, on a cada passa deixàvem anar una peça de roba fins a quedar nus, com la resta d'actors, Ens vam oblidar de l'entorn i de les mirades atònites dels presents; fins i tot la parella que havia iniciat aquella part de la funció es va aturar. Les nostres piruetes estaven molt lluny dels malabarismes professionals, però indubtablement responien molt més a impulsos reals dels nostres cossos, i això es percebia fàcilment. Vam acabar en mig d'un aplaudiment general, en Joan estirat a terra, jo cavalcant-lo excitada com mai per la morbositat de la situació i incentivada pels ulls que teníem clavats ben a prop nostre; ell se m'aferrava als pits exprimint-los amb força i jo vaig esclatar en un crit desacomplexat per acabar damunt seu i besar-lo amb una tendresa gens escaient en aquell lloc.

Refets de l'orgasme que impúdicament havíem exhibit, vam retornar al nostre lloc on ens esperaven dos joves vestits impecablement de negre i que ens van invitar a sortir del local, sense cobrar-nos la consumició.

Autora: Carla de http://sensualia.wordpress.com/