Del gust insípid de la paciència i altres menges

La primera noció de que el què passava podia ser realment seriós, la vaig tenir un vespre de fa aproximadament tres mesos, quan em vaig sorprendre a mi mateixa caminant per la cuina com una autòmat, totalment ofuscada. Damunt del marbre, la rutina, que utilitzava gairebé cada dia a contracor, el flascó de la desesperació, que per algun funest motiu me l'havia trobat a les mans, encara per començar, i la melangia, un altre clàssic dels darrers temps. L'ensurt el va provocar el pot buit. Semblava que no s'havia d'acabar mai …i ja veus, un dia qualsevol, de sobte, me n'adono... que se m'ha acabat la paciència. Tanta que en tenia…!
Ben pensat, ho hauria hagut de veure venir, perquè la posava arreu. Es que és d'aquelles coses que sempre hi queden bé, fan que qualsevol plat resulti mes mengívol, i la veritat, la vaig gastar sense mesura. Per que darrerament, havia cuinat molta melangia. Ja sabem que la melangia, sola, fa de mal pair, així que la major part dels dies la feia barrejada amb resignació, altres vegades intentava dissimular-la amb una dosi extra d'amor, (això li fa agafar un gust exòtic, com d'agredolç), i, de tant en tant, recorria a l'autoengany, que ja sé que és una mica perillós, si se n'abusa. Però cap d'aquests ingredients arreglava el guisat com la paciència, de manera que sempre acabava abocant-hi el pot.
En fi, que la descoberta em va trasbalsar. Per que realment, la cosa tenia el seu d'allò…què cuinaria a partir d'ara? Si sabés on en podia trobar mes…però no… Havia de buscar una altra solució. Mentre rumiava tot això, la meva ment, traïdora ella, va començar a jugar brut…Em semblava sentir com, des de dins de l'armariet, una desagradable veueta aguda i irònica em deia: "potser m'hauràs d'utilitzar a mi…".Era el potet del fracàs, encara precintat. No, no l'obriria! Encara que hagués de posar-hi… desànim, tristesa freda o fins i tot… ira! Sí, perquè no? En poca quantitat, la ira, pot donar bon gust en un determinat moment, és clar que no se'n pot menjar sovint però, de tant en tant…Ja mes animada, vaig començar a regirar els fons dels calaixos i dels prestatges cercant un bon substitut de la paciència, (bé n'hi havia d'haver algun)… "tot es qüestió de provar-ho", no diuen que s'ha de ser creatiu?...
Doncs bé, entremig d'espècies que feia temps (anys), que no utilitzava, com ara passió, joia, luxúria… vaig anar trobant primer el pot mig buit de la confiança, després un paquetet d'amor completament caducat, una capsa amb uns quants sobres monodosi de voluntat (de la bona!), un tros mal embolicat de satisfacció…i un pot sencer, sí! sencer! (per que mai m'havia atrevit a posar-n'hi enlloc), de rebel.lia! Ostres tu! I jo aquí, menjant rutina... A l'instant vaig decidir que l'obriria. A veure, que mes tenim?...coratge,… audàcia,… entusiasme…, il.lusió… Sí!, just el que necessitava!. "Segur que amb tot això es poden fer coses d'allò mes interessants…" La troballa del pot de la rebel.lia m'havia animat en gran manera. Sense adonar-me'n, em vaig trobar recordant les sensacions viscudes tan sols uns dies abans…, quan algú, sense proposar-s'ho, em va sorprendre donant-me un glop de tendresa… Oh!, ho vaig trobar deliciós!, "has topat amb un artista!", vaig pensar. I quan l'endemà d'això em va fer tastar l'emoció, fins i tot em van venir llàgrimes als ulls!. Aquella nit gairebé no vaig poder dormir…
De llavors ençà, he fet coses que mai m'hauria imaginat que faria; he gosat tastar l'audàcia, i he descobert que deixa un regust mes que agradable, he barrejat la rebel.lia amb el coratge… què us haig de dir!, i he trobat que l'ànsia, que tanta por em feia, pot ser dolça!...
Segur que ell també gasta espècies selectes… De fet, un home que fa servir ingredients tan delicats, per força ha de cuinar meravellosament bé…I si jo hi posava un xic d'audàcia…podria convidar-lo a dinar(…o a sopar)…li donaria per postres uns bocinets de picardia…i qui sap, potser ell… m'ensenyaria a preparar l'amor de manera exquisida,… amb la saborosa sensualitat de condiments desconeguts…ai, ja sento el gust de la il.lusió!
Ves per on!, encara haurà estat una sort, que se m'acabés la paciència!.