De com un heroi pot ser pare, o un pare ser l'heroi

Encara ara recordo vagament que als sis anyets veia al meu pare com un heroi, tot i que el veia poc. I això passa normalment quan es ténen diners i el cap de família d'un sistema patriarcal fa viatges i es queda fins tard. Però ell és i era diferent.

Es llevava a les sis, netejava la casa quan nosaltres encara dormíem i sempre feia quelcom amb una llibreta roja que tenia i després amagava al seu calaix ( quan un dia em va pillar in fraganti remenant-li el calaix va anar de poc que no em quedés calva...), el veia i reia, era el meu dossificador d'alegria i estar al seu costat éren riures constants, em feia l'esmorzar, tot i que en això ja no m'agradava perquè va estar una setmana sencera fent-me el suc de taronja i enlloc de sucre i posava sal, i jo era petita però no burra, i no m'ho veia. Al final m'ho feia beure per la força ( a casa som naturistes i entrava dintre dels mínims diaris) fins que un dia s'ho va beure ell per veure que és el que passava... i no em va demanar perdó. A sobre que s'equivocava ell i em renyava, no va tenir el valor de demanar-me perdó.. i encara ho recordo!

Després marxava a l'institut i no tornava fins la tarda que ens venia a buscar al cole, sempre amb la seva bossa de roba que jo tant odiava i amb el berenar, jugàvem com si fós l'últim dia o llegiem el cavall fort junts o anàvem a sant pere romaní a fer guerres de merda seca... tot i que sempre acabaven malament.

Quan arribava la meva mare ell es tancava a l'estudi, una habitació molt freda i amb tot de prestatgeries plenes de llibres i revistes, papers fotocopiats, unes coses blanques que ocupaven molt i una porta que era extremadament prohibida la seva entrada, així com la de l'estudi. I és inútil prohibir l'entrada a un lloc a una persona curiosa i espaviladeta... quan els diumenges feia la migdiada, aprofitava per colar-me i mirar què hi tenia.

Els llibres éren molt avorrits per mi llavors, recordo que estaven replets de lletres molt petites i no hi havien dibuixos, després n' hi havien d'altres primets i mal impresos, i retalls de diari i fotografies i totes elles duien un símbol que em meravellava, era així una estrelleta i llavors hi havia quatre pals llargs a sota drets i un parell a les del mig així horitzontals, que éren més llargs que els de la punta. M'encantava.

I un dia ho vaig dibuixar a la meva llibreta que amagava sota el coixí, on mai la podrien trobar... però estic segura que el meu pare m'ho remenava tot perquè un dia em va renyar molt, molt i fins que no vaig fugir corrents no va parar, i ja no recordo res més que que MAI MÉS! MAI MÉS!

I ja no em vai atrevir a entrar-hi. Llavors va ser quan els pares es van separar i vam anar a viure a un merda de pis al costat del casal cultural i d'una casa que sempre estava buida i tota tapiada. Va ser una època molt dura per mi, era com la falsa transició, que no entenia res del que passava i no sabia contra què lluitar.

Em costava moltíssim dormir i em limitava a mirar per la finestra del llit, cada nit hi havia un noi al fanal de sota meu que mirava com passaven els cotxes, quina feina més inútil feia... i un dia vaig sentir crits i corredisses i vaig estirar el coll per observar, hi havia un grup d'homes amb barba, com el papa, i duien quelcom amagat. Semblava una d'aquelles pelis que el papa es pensava que l'oriol i jo no havíem vist mai, on sortien metralletes i moooltes barbes espesses. Es van amagar a la casa de davant on no hi vivia ningú i al cap de poc es va encendre una llum dèbil, potser d'espelma, i en la paret es va dibuixar el perfil del meu pare.
Era impossible perquè ell ara estava dormint a casa seva, havia parlat amb ell i m'havia dit que anés a dormir igual que ell.. no entenia res, vaig agafar els binocles que ens havien regalat amb la subscripció dels contes per aprendre anglès i vaig imitar a james bond. Anava mirant molt lentament les cares que podia percebre i vaig reconèixer-ne tres, d'uns amics del papa que sempre venien molt tard els dimarts i es tancaven amb ell a l'estudi i després es quedaven a dormir, però al matí ja no els veia... segur que dormíen allí perquè mai els vaig sentir passar per davant de la porta.

I ell. El pare. Estava parlant amb ells com quan ho feia amb mi, els altres assentien amb el cap i es canviaven de roba, mentres anaven sortint per la porta de mica en mica, l'últim va ser ell. El meu pare és molt guapo, però no reia. Em feia por.


No va passar ni un any que ja tornavem a viure a casa el papa, però l'estudi havia canviat, estava ordenat i ja no hi havia papers amb el dibuix que tant m'agradava. Ara a la porta hi havia un pany i ja no hi podria xafardejar, em fotia molta ràbia.

El pare ja no era tant dolç amb mi i m'explicava històries que m'absorbien completament, històries que parlaven dels Països Catalans i d'un país on els homes éren molt forts i tallaven els troncs amb falç, això que aquí seguem el blat.. doncs sí que deurien ser forts, o potser era jo que no l'entenia bé, vés a saber... el cas és que m'agradaven molt, igual que la música que sempre posava al toca discos que l'avi ens havia deixat.

Un dia vaig sentir la mama plorar i per pasqua vam tornar a marxar, però aquest cop cap a un poble lletgíssim on no coneixia ningú, i que odiava. Igual que a la mama, no tenia dret de tornar-me a separar del papa. Era el papa!


Ens veiem sovint, però no era el mateix, ja no m'explicava aquelles històries tant emocionants, ara em donava unes enganxines aburrides que m'explicava però tampoc entenia res.. i jo sempre he sigut de les que he tret bones notes, potser m'estava tornant burra. Hi posava coses de nosequè fiscal i objecció i una altra molt gran que posava visca la terra, i una altra amb un sol rient i una cosa am una llengua que utilitza molt la K i molt xula, després unes petitones i roges amb paraules blanques que els van agradar molt als meus amics. Ara la meva llibreta era l'orgull que duia a dins. Estimava al papa com mai estimaria a ningú més, no com la mama que ha part que l'odiava no em feia mai cas i un cop la vaig veure amb un paio filldeputa que no era el papa. Això no li perdonaria, la guerra estava declarada.


Als deu anys vam anar a Euskal Herria, un país estranger però que s'assemblava molt al nostre perquè ells també volien ser autodeterminació i no volien que l'estat espanyol els oprimís, em sentia germana dels nens que hi havia allí, tot i que havia de xapurrejar el meu castellà que mai he acabat d'aprendre bé. Vam dormir a casa la maite, una nena molt bona que era més gran que jo, li vaig ensenyar la meva llibreta i li va agradar molt, ella em va ensenyar un penjoll que tenia amagat en un forat tapat d'un calaix, era una serp molt primeta enrollada, no em va agradar, era més guai la meva estrella amb pals.
Van ser les meves vacances preferides, no les oblidaré mai, en canvi el papa en va tornar moix i una mica enfadat. No l'entenia, amb lo bé que ens ho haviem passat!


Aquell onze de setembre va ser el que recordaré més, jo ja era gran. Hi havia anat des del meu primer any, però aquell era el millor, perquè ja era gran. Duia una samarreta com la que portaven els nois grans i m'havia foradat les orelles com la germana del joan, i cridava i cantava i reia. Ja era gran. LLegia llibres sense dibuixos, molts d'història i sobretot revistes, aprenia molt ràpid i cada cop estava més motivada per moure'm i ser igual que el papa. Jo també volia anar a encartellar, i a les assemblees i als mítings i manis de cada mes, i a cridar pel megàfon i a repartir papers i fer vagues de fam (encara que em quedés sense préssecs), jo també volia. Jo volia ser com ell, però no em deixava. Em deia que era petita i que ja tindria temps, un imbècil integral, jo no era petita, jo era gran!

I vaig passar l'adolscència amb aquesta ràbia i impotència, escoltava música on cridaven molt i llegia tant com podia per ja no ser com ell, sinó millor. Era autodidacta i m'agradava dissenyar enanxines maques, no com aquelles i dibuixava estelades per arreu i cantava els segadors i la internacional. Jo, com el pare, era de classe treballadora, dona i oprimida i per això m'havia de rebelar. I treballar, sobretot treballar i moure'm, el pare em guiava per un camí ple de pedres dures però amb moltes fons.


Ja no estaven tant units perquè jo tenia els meus amics i passava d'estar amb un vell com ell, però continuava sent el meu heroi. M'agradava parlar de política i anar a manis amb ell, ara ja ho fèiem junts perquè no anava amb els seus amics, m'ensenyava llocs i places, monuments i personatges que m'assegurava que les parets no callarien ni silenciarien la nostra lluita. Però ell sí que comensava a callar, ja no anàvem a tantes manis ni sortia a encartellar. Sempre llegint i escrivint, només sortia els dissabtes i no tornava excessivament tard. El veia desgastat. Ja havia celebrat els tretze quan sentia la necessitat de prendre el testimoni que ell estava deixant caure i realçar la lluita. Però no em donava suport, al revés, em feia callar i s'enfadava quan li treia segons quins temes. Mai l'he entès.


Després d'un any de mogudes, va veure que realment sabia el que volia i com va dir-me, tenia talent. Em va acompanyar a totes les manis i concentracions, junts vam cridar en contra la constitució i vam estar repartint pamflets a tort i a dret. Allò em feia sentir viva, m'enfortia per dins.

Però els companys en feien mofa, i a mi això em feia sentir trista i alhora sola. Vaig emprendre una lluita individual i no li vaig explicar-ne res al meu pare, podria haver destruït als maleïts burgesos del poble on vivia, els odiava. Ell m'ignorava per aquell temps, tenia pendent un judici per no sé què i sempre estava nerviós i em cridava. L'odiava.

Vaig abandonar el cole privat que la meva mare es va entestar a ingressar-me, dos anys que preferiria oblidar, una escola elitista i freda que convidava a sortir-ne repelent, cregut i impotent. Jo no era com ells.

La meva me
nt va ser com el nou institut, pública. Vaig perdre la por a dir el que pensava, i tot i que em fotia que em titlléssin de revolucionària, jo continuava caminant amb el cap ben alt. Tenia uns companys que no podria perdre, valien més que els cims més alts. Ells també duien samarretes i xapes, però quan parlava amb ells de política no en tenien ni remota idea, parlaven de la unió soviètica i cuba quan no sabien ni la història del propi independentisme amb que ells combragaven... vaig seguir la meva línia, ni ells ni el pare m'aturarien.

El carrer s'omplia de cartells que em captivaven, acolorits i alhora semblaven els bascos que el pare em mostrava. Una organització am un nom divertit i que aprovava, deien les coses pel seu nom i l'actitud que prenien era idèntica a la meva. Tenia catorze anys, però no em podia esperar.

Un any

I allí hi era, la més jove però de les més canyeres, em sentia orgullosa de mi mateixa i en part sentia un recel d'enveja que encara em feia més gran. Ara sóc com ell, potser el que sempre havia desitjat ser i fer. Militant allà on es podrien moure dures cordes per llevar l'àncora del país i fer navegar el vaixell per una mar lliure i clara. Socialista i justa, una mar on les dones deixariem de ser sirenes i els homes deixarien de sur forques, per ser tots un banc de peixos coaccionats i resistents.


Però ara a ell no li mola que vagi i em mogui pel món sense la seva mà apretant-me ben fort, té por suposo, em pregunta quan tinc ‘secta' i li dic que encara falta mitja hora per assemblea i diu que encartellem tort i es fot amb tot el que pot. Espero que en el fons es senti orgullós de que no li hagi sortit una filla com sa mare, penso que està tant orgullós de mi com jo d'ell, al cap i a la fi, cap dels dos seríem res si no fós per l'altre.

Però encara m'és prohibida l'entrada a l'habitació dels cartells, enganxines i agendes en blanc i negre, i ara que conec i combrego amb el símbol del pare, sóc incapàs de mirar-lo als ulls i veure-hi un futur lliure.


Que els anys no passin i els ulls ens deixin de brillar, que la utopia deixi de ser un somni i passi a ser una realitat. De pares a infants, que la flama que van encendre ara fa mil anys no s'apagui, si ha sofert els durs vents, és que és forta. És catalana.