Crònica d'un temps recuperat

Estava sentint les últimes retransmissions d'aquella fàbrica de mentides, els músculs de la cara ja se li comensaven a configurar, la ràbia no es feia esperar. Lentament anava tapant aquell cos nu estiuenc, feia una xafogor impressionant però res l'aturaria de continuar caminant endavant. Aquella nit va optar per anar de negre, passamuntanyes en mà, ment en guerra.
El cotxe era aparcat en aquell solar abandonat, on l'empresari, vist en la ruïna, l'empresa va tancar i va abandonar els 200 obrers al carrer, les parets eren plenes de pintades subversives contra la patronal, la resposta dels treballadors no es feia esperar.

Tancà la porta a doble volta i va deixar Bach encès per possibles sospites veïnals, no era fàcil conviure amb immigrants andalusos rebotats contra el país que els acollia, tampoc ho era amb els colons que allí s'hi instal.laven. Res és el que sembla. Sovint hi pensava, es barallaven entre germans proletaris i éren incapaços d'enderrocar el capital, se sentia impotent.

Però a la direcció del cotxe fins i tot una formiga es pot sentir la bèstia més gran. Total control de la ciutat, com la serp que es mou llepant-se els morros tenint les preses al davant. Éren bruts i feien pudor, ningú s'encarregava de mantindre'ls nets, feia rancúnia pensar en com algú tant net com el Senyor Clos podria preocupar-se per la gent aliena a ell, amb aquella meravella de fòrum i de carrers. Barcelona 1992. Res és el que sembla.

Baixant de la vila, a mà esquerra, carrer petit i poc il.luminat. Porta de ferro, número 11.
Una dèbil llum es filtrava per el el pany, ja hi havia l'Arnau, puntual, com sempre. Esfereïa la seva estatura, però era un tros de pa. Tres tocs ràpids i mecànics, la porta s'obria a l'instant. Aquella nit hi havia assemblea i acció, la muntanya russa de l'adrenalina comensava.

La Jana no va trigar gaire a arribar, duia una mica de teca pels més afamats. Tant dolça com sempre. Minuts més tard arribaven en Pep, en Txeco i la Txell, amb més alcohol del permès per fer unes assemblees dignes de ser. Van començar entre badalls, la nit era ben entrada, però no acceptada entre aquells que encara estaven de festa.

Va córrer molt fluïda, valoracions positives de les últimes accions, s'havia de renovar fons i el material començava a escassejar. Es van aprovar noves mesures de seguretat, com el canvi de documentació falsa i l'entrega de sprays letals. Una trucada des de l'estranger, intrigada, na Txell va agafar l'auricular. Éren en Guifré i en Guillomot, havien passat la muga sense problemes i estaven a casa d'una tia seva, tornaven per el 15 de juliol, que la festa seria grossa. No podia amagar la cara de felicitat, la seva parella estava sana i estalvia, bé, era un dir, però no els havien pillat.

Van decidir que s'hi dirigirien amb cotxe, al pàrquing de Fecsa sempre n'hi havien i curiosament amb el tanc ple de gasolina. En van aixecar un parell. Estudi de la zona, camp d'acció, camp de reacció. Tot estava controlat.

Era feixuc conduïr de nit, i més amb la certesa d'estar cometent un ‘delicte' designat pel poder, però tot entrava dins la seva condició de rojos separatistas i tant els hi feia això com l'acció que anaven a fer.

El primer cap a la casa i el segon vers l'ermita, ja clarejava, el viatge havia estat llarg. L'objectiu no era de costums molt treballadores, però si matineres. Feia una caminata cada dia a les 7 del matí sens falta. Pujada al turonet, visió del massís, robatori d'aire d'un país que li era aliè, intromissió en l'ermita i per finalitzar el seu exercici diari, ració d'aiga de la font de la placeta. Tot un malparit. Res és el que sembla. Aquella seria la seva última passejada.

La casa era a punt, a la que sortís s'hi colaven i recuperaven allò que a través d'impostos els havien robat. Un bon motí. I un bon matí. Ni gos ni família, sol com un mussol, ja s'ho mereixia ja.

Tenia les cames brunes del sol matinal, però era espantós veure la frontera entre la cama lliure de pèls i la línia que marcava el mitjó, tota blanca. Es posava les ulleres, apartant-se del món que simulava defensar. Ho portava clar.

Guàrdia amb la regadora en alerta al pati de la mansió, intromissió de la Txell i l'Arnau, tot un món per aprendre. Entre metàlic i objectes de valor, sobreviurien fins a final d'any, era una bona presa, sí senyor!

No gaire lluny d'ells en Txeco, en Pep i la Jana ja tenien els daus en taula. L'ermita era solitària i un tres contra u, s'acostuma a preveure els resultats. Amb un cop de culata n'hi va haver prou per deixar-lo inconscient i amb el seguit de talls ens llocs estratègics el farien agonitzar fins acabar amb la seva vida. N'éren poques les ‘persones' que mataven, però si es feia, la feina era ben feta.

Resultat rodó. Les 8 del matí. Tenien gana i son. Van agafar la renfe fins a la capital, a les onze ja esmorzaven i al migdia valoració de la gesta per la pàtria, com amicalment l'anomenaven. A la tarda ja reprenien la seva vida. La Txell a la universitat, tenia reunió de sepc, en Txeco al taller, en Pep a l'estudi, la Jana a buscar les nenes a futbol i l'Arnau al bar que regentava amb la parella. I és que l'organització no és cosa del poder ni del terrorisme, és la lluita de l'obrer, del feminista i el llibertari. És el camí d'un poble armat, perquè, la lluita, és l'únic camí.






P.D: Sovint en Txeco se li escapaven uns gora ehta al finalitzar les accions, però la conciència que l'havia educat a base de medis de comunicació li deia que no fes públic del seu sentiment. Ell, sotmès, s'ho callava. I és que l'alliberació no és cosa sols del país.