De bon matí la meva ment s'afanya.

"tensa i brillant terenyina"... "suro en el remolí"... "necessito orelles que escoltin el so i el ressò de les meves paraules"... què wapo!!!
quan la personalitat s´està formant, entre dubtes i interrogants... amb alçaments ràpids d´eufòria i baixades en picat de desenganyns... necessites cridar, dir, obrir-te a algú que t´escolti, que t´animi, que t´aconselli... i poder seguir entre rialles i plors per sortir d´aquesta brillant terenyina...
quin poema més bo! reflex de la nostra vida plenes d´èxits i petits fracassos... ho has dibuixat molt bé... felicitats!!!
a veure si segueixes escribint, ara feia cert temps que no et podia llegir res de nou... ànims! petons i una abraçada!!!

A vegades ens costa trobar-nos i més entendrens, sobre un full o bè a l´odinador som més coherents que de paraula i som presos d´escriure allò que ens pasa pel cap.
No se si el teu relat es refereix a això però jo es el que hi vist i m´agradat.
Salut i una abraçada.

Trobar-nos a nosaltres mateixos, a la màgia que viu dins dels gests i les paraules. Pensem i reflexionem i tot és una teranyina espessa on ens quedem enganxats. Voldríem comprendre les coses, potser hi ha molt moments en que les endevinem properes, però hi ha quelcom que ens manca i no li sabem ficar nom.
Compartir aquests estrany sentiment seria colpidor, perquè de ben segur molts ens trobem en aquesta mena de laberint que ens talla el vol.
Almenys jo, m'hi sento bastant identificada.
Un bon poema, molt elaborat i profund.
Una abraçada i molta inspiració!