Davant la mort

Ara, sota aquest llum feixuc, només puc pensar en tu.
Ara, quan veig que no tindré temps, només puc pensar en tu.
Ara, és ara quan me'n adono de tot el temps perdut. Les carícies que no et vaig fer, les mirades ara amagades sota la meva pell.
No vàrem tenir temps de començar, el temps ens va atrapar. El nostre rellotge no guanyà la batalla al temps real.
Així doncs, és ara que t'haig de dir adeu quan surten tots els estels del mue cor per il·luminar el teu rostre. El rostre d'una princesa.
Aquest rostre que no em deixa dormir durant la nit i que em demana poguer somiar durant el dia.
Ara, princesa, m'acomiad abans d'haber-te conegut. Però sé que et coneixeré. Sé, que allà dalt, quan ens veiem t'acariciaré tantes vegades com no ho vaig fer quan en vida estava.
Et menjaré amb la meva mirada sens vergonya.
Ja no duré la disfressa, ni pell, ni carn , ni ossos. Aleshores seré jo, simplement nosaltres.