Dansant a mitjanit (I)

...en un descans de la intensitat de l'emoció, que tornarà amb la mateixa força. Si no, per què seguir amb el pensament ple d'aquest record? Un poema com una defensa, que té diversos aparts.
Ben dibuixat, ben expressat, sec i tallant però amb el foc viu qye per sota crema. I la solitud, també. Un poema que em parla directe. M'agrada com escrius, Guspira.


També vull donar-te les gràcies pel teu comentari a les meves Estances 2. La veritat és que són poemes curts sense cap relació entre ells. Però potser es poden llegir com tu els has interpretat. Gràcies, de tota maenra.


D'altra banda, no sé perquè, potser per la teva sensibilitat, pensava que eres una noia. Ara veig que ets un noi, un noi investigant amb mots i pensament, i sentiments, i somni.

Una abraçada.

quan un se sent sol, però resisteix les veus melangioses i falses que el buit volen omplir... quan les distàncies les allarga o escurça un mateix... quan les llàgrimes no t'impideixen veure altres estels... quan la mà que diu adéu encara té força per escriure un poema... quan el vi ajuda però no ofega... quan ella és molt però no ho és tot... quan un és més que les coses... quan les coses petites perden les limitacions... quan l'horitzó no acaba allà on acaba la mirada... quan no es té por de viure instants sol... quan no és el cor el que mana, sinó que el batec el controlo jo...
espero que la teva dansa segueixi eternament i et permeti ser lliure i poder expressar els teus sentiments...
una abraçada, amic!!! i no deixis d'escriure... les nits són llargues i... prometen!