Crua realitat

Ell tronava a casa, després de setmanes sota les estrelles només abrigat per la freda i crua nit. El seu cos cridava de dolor, els seus ulls lluitaven per seguir oberts. A mida que caminava cap al seu destí sentia que la realitat de la qual s'amagava l'abraçava altre cop i li glaçava els pulmons, impedint per moments, deixar-lo respirar.
Entre els dits notava el tacte aspre del metall, acariciava suaument les claus que obrien la porta que tenia davant seu. Un tros de fusta el separava del infern.
Les flors del jardí es conservaven intactes, la pluja les mantenia vives. I per un moment va creure que al travessar el que semblava un mur, ella l'esperaria amb el millor dels somriures, el miraria i tots dos tornarien a néixer. Però el familiar so de la clau rodant dins el pany el va fer estrellar contra la buidor d'aquella llar. Sabia que cada racó conservava la olor d'ella, sabia que el llit era immens per a un sol cos tant fràgil com el seu. Les nits que seguirien es farien eternes, Volia rendir-se, abandonar... i banyat en llàgrimes va mirar el seu viu retrat, però ella era morta.