Crítica literària: "L'enigma d'Almirna"

Un relat de: Llibre

Aquest relat del jove escriptor Vicenç Ambrós i Besa (Berga, 1982), va ser premiat al II Certamen Literari La Brúixola de Vallromanes.
La història que se'ns narra està escrita en primera persona i la veu correspon a una dona de noranta-cinc anys, una actriu de reconeguda carrera que arribada a aquesta edat decideix escriure la seva autobiografia. "L'enigma d'Almirna" és el darrer episodi d'unes memòries que cerquen en les paraules l'alliberament d'una culpa indefinida.
La protagonista té, quan escriu el relat, noranta-cinc anys, i evoca el moment en què rep en herència la mansió d'Almirna, la casa senyorial on havia passat la infantesa, i es trasllada allà per revisitar-la en solitari. Quan això succeeix, quan entra a la casa acompanyada només dels records, és ja i també una dona vella: té noranta anys.
L'autor juga aquí amb un pas de temps breu, un lapsus de tot just cinc anys que li permet narrar l'episodi de la descoberta de l'enigma tot relativitzant el punt de vista.
L'enigma és senzill: quan la protagonista era una nena d'entre vuit i deu anys, va morir l'àvia. La nena, enamorada del collaret que la difunta aferrava entre les seves mans, li el va agafar. Va ser després quan es va adonar de les conseqüències del seu acte infantil i innocent, perquè els pares, els oncles i les ties recelaven els uns dels altres, acusant-se en silenci de robatori.
La petita, espantada, va callar, però per alguna estranya circumstància, un dels oncles va descobrir la veritat i li va reclamar el collaret sota amenaces de càstigs increïbles. L'infant encara innocent, mogut per la por, va actuar amb la crueltat que sovint s'atribueix als més menuts, i va preparar una trampa a aquell oncle malcarat que l'espantava: l'home va caure rodolant per les escales que duien al celler, colpejant-se el cap amb un dels graons.
En veure el cos inert de l'oncle, la nena va anar a confessar-ho tot al pare, qui li va demanar el collaret i la va calmar tot indicant-li que no expliqués res a ningú perquè ell ja ho arreglaria.
I fins aquí, aquesta és la història amb què ha viscut sempre la protagonista del relat de Vicenç Ambrós. Un episodi on ella es creia culpable de la mort de l'oncle. Però quan als noranta anys hereta la casa i es passeja en solitari per revisitar-la, no només descobreix el suposat cadàver de l'oncle enterrat rere un envà del celler, sinó també, entremig dels ossos desfets, les restes d'un ganivet rovellat pel pas del temps. I just en aquest moment, l'autor ens serveix en safata l'enigma d'Almirna.
Deixant de banda el joc d'intriga amb què ens ofereix el final, que deixa oberta la porta a diverses especulacions per part del lector, és digne d'esment la perfecció dels salts temporals que es barregen al llarg del relat, els flash-back amb què ens narra les diverses seqüències i escenes d'una història truculenta (cal no oblidar que la protagonista és actriu de professió).
Nogensmenys, resulta també interessant la moralitat que se'n desprèn, expressada sota l'epígraf "Epíleg", on la dona de noranta-cinc anys reflexiona sobre el sentiment de culpa que l'ha acompanyat al llarg de tota la seva vida. Una culpa que, als noranta, trontolla per convertir-se en dubte. Un dubte sense pistes, impossible de verificar, perquè la resta de personatges de la història ja són morts.
I és que, com molt bé assegura la protagonista: "...viure ha estat, sense cap mena de dubte, la meva millor pel·lícula".
Per concloure, només afegir que "L'enigma d'Almirna", de Vicenç Ambrós, és un relat de llenguatge precís i triat, amb un argument ben travat, dos aspectes que fan entenedora i corroboren la decisió del jurat del II Certamen Literari La Brúixola de Vallrromanes.

(16-12-2004)

Comentaris

  • felicitats Vicenç[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 17-12-2004

    Ara quan acabi amb els amors i desamors del barrut del Gustau i la pobra Sonia, començaré a llegir el teu relat ... el comentari de Llibre m'ha fet venir moltes ganes de llegir-lo ...

    una aferrada ninet

    Conxa

  • CONFESSIÓ[Ofensiu]

    Llibre, amb aquest relat pots haver començat una moda de regals nadalencs força complicada ;-)

    M'ha agafat completament per sorpresa.
    Però és que sou tan excepcional la gent d'RC! No tinc temps, la veritat, per dedicar-vos mai tot el temps que mereixeu (valgui la redundància), però intento fer el que puc.

    Bé, doncs, de què parlo, ara? De l'enigma d'Almirna o de la Crítica? El més just fóra parlar de la Crítica, perquè de fet aquest és un comentari a la Crítica, però estic tant sorprès que no sé ni què dir.

    Quan vaig conèixer aquesta pàgina web (gràcies indirectament a en Sergi Yagüe, més concretament a un relat seu, Vapor), sortia diguem que d'una crisi literària. Una crisi relacionada amb l'edició d'un petit poemari més aviat local (tot i que hi havia poesies d'àmbit més ampli, algunes de les quals he penjat a la web). L'editor (a algú potser li sonarà el cas), el sr. Castro, i amb ell l'editorial, Solsona Comunicacions, SL o Lafrau editorial (no cal que m'ho digueu, ja sé que el nom ho diu tot) va desaparèixer sense deixar rastre i sense pagar-nos mai, a cap dels autors, la part que haguéssim invertit (ja fos 1/3, com era el meu cas, o més o menys) en l'edició del nostre llibre.

    Fa tan sols un mes es va obrir als autors l'últim local que havia emprat el sr. Castro com a editorial. El que vam trobar allà no té nom. Milers i milers de llibres no distribuïts, alguns dels quals en una terrassa, a fora, amb poca protecció (si estaven plastificats) o ja en bona part podrits per la humitat i el pas del temps. Jo vaig estar de molta sort. Els meus llibres estaven en bon estat, tot i que només en vaig recuperar 130. Ara els tinc a casa, però almenys els tinc. Alguns autors no podran dir ni això.

    Ha durat tres llargs anys. Temps més que suficient per deprimir-se i tenir ganes de plegar. No d'escriure, sinó de fer públic allò escrit. Però el gener d'aquest any, per sorpresa meva, em va arribar el primer petit reconeixement en un concurs literari. I ara ve la confessió anunciada al principi: quan vaig descobrir la pàgina web vaig decidir penjar aquest relat premiat, l'enigma d'Almirna. Però tenia poc coneixement encara de com funcionava, i per això vaig començar penjant-me medalles. La medalla era l'expressió "premiat al II Concurs La Brúixola de Vallromanes". Em semblava que potser seria un xic massa fluix publicar un relat dessota el qual hi digués "TERCER PREMI al II Concurs la Brúixola de Vallromanes". A més, jo recordo perfectament com va anar aquella entrega de premis (la primera a la qual assistia més enllà de les de l'escola) i sé que em vaig sentir tant eufòric com la flamant guanyadora que, per cert, venia de ses Illes. No recordo com es deia, però des d'aquí, una forta aferrada. I una forta aferrada també al guanyador del segon premi i A TOTA L'ASSOCIACIÓ DE DONES LA BRÚIXOLA, DE VALLROMANES!!!
    Ha passat el temps, i ara encara estic descansant de tres llargs anys de trucades sense resposta, de burofaxos per contestar i de rumors sobre fraus de tota mena comesos per l'editor que s'anaven confirmant. Estic cansat de tot això, i aquesta pàgina web m'ha retornat amb escreix les ganes de publicar i amb elles nous incentius per a escriure.

    Bé, prou arrogància egocentrista que ja en tenim massa fatxendes, en aquest país. Dir-te només per últim, Llibre, que m'has emocionat. Tots m'emocioneu moltes i moltes vegades. I ric moltíssim amb vosaltres. I ploro quan descriviu drames. I em sento feliç entre tots vosaltres. I a més, cada dia hi ha nova gent per a conèixer, tot un luxe.

    A tots una abraçada, però sobretot a tu, Llibre, a qui (no sé si per primera vegada, però ho dubto) no et valoraré aquest relat. Primera perquè no te'l puc votar ni valorar des d'un punt de vista (RELATIVAMENT) objectiu; hi estic massa implicat. I segona perquè (potser precisament per això que t'acabo de dir, però també perquè ho mereix) et posaria un 20 sobre 10.

    Rep una calorosa salutació amb els meus millors desitjos, i tu Lavinia, i tots els que escriviu en aquesta pàgina. I als qui l'organitzen, i a tothom. Gràcies. Milions de milions de milions de milions de gràcies.

    Ja ho sabeu, sempre vostre

    Vicenç

  • Molt bon comentari[Ofensiu]
    Lavínia | 17-12-2004 | Valoració: 10

    Ja pot estar content en Vicenç perquè li has fet un bon comentari. He llegit els trossos que ha anat insertant a RC he trobat la història interessant, però no me l'he poguda llegir fil per randa, a partir d'ara ho faré.
    Repeteixo, Llibre és un bon comentari perquè et fa ganes de llegir la narració

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1348 Comentaris

277570 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero