Crido el teu nom en la foscor

Crido el teu nom en la foscor. Però tu no pots sentir-me. Ets massa lluny. Jo et crido, i et crido, i et segueixo cridant. I tu segueixes, i segueixes, i segueixes sense poder-me sentir. Ets massa lluny. Hi torno. Aquest cop crido més fort. Però res. Tu no em sents. Ets massa lluny. Hi torno. Aquest cop obro la finestra, aviam si era això el que impedia que em poguessis sentir. Però res. Tu no em sents. Ets massa lluny. Segueixo cridant i cridant. Fins que m'adono que el que t'impedeix sentir-me no és el volum de la meva veu. Ni la finestra tancada. Ni la distància. És, simplement, l'oblit. L'oblit que fa tant temps va trucar a la teva porta i et va convidar a oblidar-me. Aquest mateix oblit t'impedeix sentir-me. Per molt que cridi. Per molt que obri la finestra. Per molt que torni a cridar. L'oblit que fa tant temps va trucar a la teva porta i et va convidar a oblidar-me t'impedeix sentirme. Quan m'adono d'això se m'escapa una llàgrima. El vent que passa per la finestra oberta me l'asseca. Fa fred. Tanco la finestra i me'n torno al llit. No puc dormir. Però ja no crido el teu nom. Total, l'oblit que fa tant temps va trucar a la teva porta i et va convidar a oblidar-me t'impedeix sentir-me.