Cridant En Silenci

Surto corrents, ja no puc més. Em persegueixen els malsons del passat, i em juren mil i una vegades que el futur serà igual...
M'amago, em troben, arribo al meu cau de tristesa i angoixa, m'hi tanco, tot és completament fosc. I no els deixo entrar.
Què he fet per arribar fins aquí?
Sóc incapaç de valorar el que tinc...
I ara, on ets? On son? On s'amaga tota aquella gent que no fa gaire em deia que estaríem sempre junts? En els dies dolents, i en els bons, per a riure i per a plorar... Amics per sempre? On? Qui? Hi ha algú...? He sentit la porta...
...Però era jo, altre cop jo, el meu altre jo. La meva ombra, perseguint-me. Em pregunto si encara queda en mi alguna mena d'esperança, d'il·lusió, però quan crec que ja la tinc, se m'escapa de les mans i va a parar a les d'algú altre. Sóc incapaç de valorar-me. M'odio, tant que preferiria no haver d'estar aquí. Però on puc anar? No tinc més refugis. Així doncs, hauré d'acostumar-me a seguir sola, descofiant de les promeses d'aquelles persones que creia especials, sola, amb un munt de somnis trencats, i una vida buida de sentit. Seguiré cridant en silenci, potser algun dia em sent algú.