Covard o Aspirina

-Covard!- diu l'home valent a l'home garratibat pel pànic. Tots dos, no cal dir-ho, s'amaguen rere una careta.

-No allarguis més aquesta situació, planta-hi cara d'una vegada!- remata.

Davant d'aquestes paraules, l'home garratibat pel pànic es queda fet miques però finalment planta cara.

Ara ja està fet però ¿Ha valgut la pena? Ho dubta molt: la paraula "covard" la té clavada al cervell i al cor i, malgrat la feina feta, això no el deixa dormir. Amb tantes voltes al llit la careta se li rebrega. Amb tot, no hi ha manera que li caigui.

Més tard, l'home valent ha de prendre una decisió personal molt dura i només té dos camins: o basar-la en el que de debò desitja, i treure's la careta, o en la por a perdre tot el confort que té -si s'enfronta a acceptar-se- i continuar amb la careta posada. Al final escull el segon i la seva vida, a partir d'ara, continua basada en aquesta mentida. Ell ho sap però calla com un puta. Diu que ha fet el que calia. Del seu acte en diu sacrifici pel deure sublim. No s'adona que la veritable expressió que hi ha rere la careta s'assembla còmicament a la de l'home garratibat pel pànic.

Aquest no es sorprèn de la decisió de l'home valent. Ja no sent tant de pànic. Una mica més tard, ja no està ni garratibat. Descobreix que la seva mirada té ara la capacitat de travessar caretes. Amb aquest nou poder aconsegueix veure el rostre ocult de l'home valent. Meravellat, veu com l'adjectiu "valent" es va difuminant del costat del substantiu "home" fins que, al cap de ben poca estona, de les restes del que abans era "l'home valent" ja no en queda més que el primer mot. Ell mateix sent com tota la feixuguesa que arrossegava quan era "l'home garratibat pel pànic" s'ha esmicolat com una aspirina efervescent. L'aigua del got a on ha caigut ja no és transparent. A través del vidre s'hi pot llegir, escrit amb unes lletres oscil·lants, la paraula "home".

Ara que les ones són en calma i l'última bombolla s'ha esbravat, el que abans era l'home garratibat pel pànic s'apropa al qui fou l'home valent i parlen del temps. El nou home aspirina confia en que des d'ara només el jutgin els herois i, per sort , ja no en queda cap.

Malgrat n'hi han encara molts que en duen la careta, a ell ja no el fotran.