Cossos insensibles

Davant meu, la immensitat es manifesta en forma de muntanyes impossibles de tocar, massa llunyanes per a mi, però a la vegada increïblement imponents. Tenen la capacitat de bocabadar a qualsevol que les contempli pocs segons. Algunes amb el cim borrós pels núvols, i d'altres en les que ni tan sols el veiem, només el suposem.
Grans extensions de neu immaculada que es mantindrà així fins que surti el sol i la fongui amb la seva potent escalfor, i alimentar d'aquesta manera rius i rierols. Fan que qualsevol somniï rodolar-hi, aixafar-la amb unes botes de sola gruixuda que no deixin passar el fred, o fer-ne boletes i molestar a algú que s'enfadi al impactar-les contra el seu abric.
Davant meu, arbres de colors tristos i planes infinites amb alguna vaca o cavall. Arbres esquelètics que transmeten poca vida i sentiments contraris a l'alegria.
I jo al mig de tot, quasi sola en un bus ple de gent, diguem-ho amb eufemismes, cossos insensibles i egoistes, integrants caníbals d'alguna tribu desgraciadament massa abundant, amb un índex molt baix de compassió i massa alt d'enveja i odi. Rancor personificat, podrien ser directament identificats amb el paisatge exterior, de vent congelat que talla les mans i toca la pell dels que pequen de poc previsors i van poc abrigats, puja per sota els pantalons, amb mala llet. Segurament desprenen un fred més gèlid del que es pot notar a fora. Mentre ells es nodreixen de pensaments i intensions fosques, jo tinc el cap en un altre lloc, amb companyia antagònica a la d'aquests moments, i saber que aquesta existeix ja és motiu suficient per afirmar amb contundència la felicitat d'un mateix. És important agafar-se a algú que et fa sentir quelcom diferent a la resta i que es desborda dels esquemes, del que és comú i trivial.