Cordes màgiques?

Una vegada més t’he buscat i com sempre, eres allà. T’he agafat amb delicadesa; primer l’arc, després la costella i finalment el teu cos. Llavors, he tancat els ulls i paral•lel amb aquest gest he començat a lliscar l’arc per les teves cordes. Música? Potser sí.
Analitzant la situació amb objectivitat seria tan simple com: una noia tocant el violí, igual a música. Però la grandesa d’aquesta art és molt més àmplia, va més enllà dels conceptes apresos i inalterables; doncs ens permet manifestar tota mena de sentiments, des de l’alegria fins la tristesa passant per tots els seus matisos. La música ens permet cridar, riure, plorar... Amb gestos tan simples com fregar l’arc, tensar les cordes, moure les mans; acords cromàtics i diatònics, ritmes simples o compostos, allegro, crescendo... Tanta psicologia desconeguda per la immensa majoria...
Avui, de nou, t’he vingut a buscar. Necessitava desfer-me d’aquella tristesa o sentiment de soledat que punyia el meu cor; necessitava cridar tot allò que callo parlant amb notes. Davant de la finestra, amb la posta del sol t’he vingut a cercar per expressar tot allò que només tu coneixes. Perquè tu m’alliberes i em retornes la pau, la tranquil•litat; em dónes la força per vèncer la por i els obstacles el dia a dia... Però principalment, em fas feliç.