Converses amb l'ego

Personatges: HOME 1, DONA 1, HOME 2.

ACTE I

Habitació fosca. A l'exterior comença a caure la pluja. De fons, se sent una música orquestral i festiva que, lentament, es va apagant. Al fons de l'estança, una finestra que ensenya la pluja primerenca. A la dreta, una prestatgeria plena de llibre mig desordenats. A l'esquerra, un llum ,l'única font d'il·luminació de l'escena. Distribuïts per l'habitació, hi hauria els mobles propis d'una sala d'estar - butaca, tauleta, sofà...- Al centre, l'HOME 1, assegut en una cadira baixa, vestit amb "smoking" i parlant pel telèfon que té sobre les seves cames.

HOME 1 (acabant de parlar per telèfon): Sí... d'acord... sí, em sap molt de greu però... Gràcies... Ho sento és que... Val. Fins una altra. Cuida't... Adéu (penja i, en silenci, encén una cigarreta). Sí és... és el millor que podia fer (pausa). Allò era absurd, no podia seguir amb aquesta farsa, jo no podia seguir. Jo! Que havia passat dies al carrer protestant per qualsevol cosa que cregués que valia la pena! (pausa) Jo! Que ja al ventre de la meva pobra mare no deixava de donar cops, afamat de vida! Jo! I fins fa pocs minuts, sotmès a la tirania d'aquella dona, sense poder fer res, ni poder ni pensar en fer res sense que no notés la seva presència fosca, caiguda... penjada sobre el meu cap... Jo? Va home va! Jo sóc més que això, he de dir les coses clares, pensar les coses mentre em supura llibertat per tot el cos! La submissió és per als altres, dèbils, incapaços de fer qualsevol cosa sense que se'ls noti la por en la veu. Cagats! Gentussa... (s'ha anat aixecant a mesura que el seu discurs colèric ha anat intensificant-se. Ara torna a seure i a posar el telèfon sobre les cames. Fuma. Silenci.) No i... i em sap greu. Potser hauria d'haver estat més considerat, més... més bo... (es mira el telèfon amb expressió d'indecisió, però després aparta la mirada). Però jo no podia més, era massa, aquell infern em superava. Pobra... sort, sort que ho he fet! Imagina't que no ho faig i que jo sóc el culpable de tantes misèries que, de segur, haguéssim hagut de patir... Perquè la situació, si per a mi era insostenible ara, amb els anys hauria estat espantosa, i segurament, més endavant, no tindria el valor de fer el que he fet. Però ho he fet! Sí! M'he plantat! Això és ser valent, i que no em diguin el contrari, que només un valent sap què és realment ser valent, com només un violinista sap realment què és un violí! Els que no tenen qualitats no poden conèixer les qualitats, són dèbils, en aquest sentit... En aquest sentit i en tots! Què dic? Són dèbils i punt, perquè no saben què és res, només saben què és la debilitat, i tristament van vivint, sobrevivint, més aviat, enfonsats en el buit que suposa conèixer només la pròpia condició de txitxarel·lo infeliç, si és que això es pot considerar un coneixement (cansat de fumar, i ja dret, llença la cigarreta al terra. Es mira el telèfon, i el deixa caure, també, produint un soroll desagradable). Dèbil! No saps res! Els coneixements només poden ser si són forts, vigorosos, amb iniciativa, segur! El saber dèbil, trist, patètic, denigrant, no és saber. Només és... no ho sé què és... però no m'interessa, ja sóc savi. (s'ha anat desplaçant per la sala, i ha acabat davant dels llibres mal ordenats. Amb posició interessada, es mira la seva col·lecció. Riu) Ha, ha! Melville, pobre ingenu... jo sóc d'aquells que mengen el pastís del pobre com si fos pobre, després d'haver menjat en el tiberi dels rics, segurament sense ser ric, atipant-se sense deixar les engrunes que es podria haver menjat alguna massa famolenca de la vella Londres... Sí! Aquell pobre escriptor no tenia ni idea que en el futur existiria algú capaç de menjar tant... el pastís i el banquet, amb les engrunes... de les meves engrunes no en menja ningú! I per sobre de tot, jo no menjo les engrunes de ningú! (pausa) Això és el que sóc, sóc llest, aprofito les oportunitats, sóc inventiu, creatiu... i amb aquella... tot això no ho podia ser, amb aquella... no era ningú, vivia en l'ombra de la possessió. Allò era inadmissible! Era un teatre barat! Un fàstic d'espectacle! (pausa) He fet bé, deixant-ho córrer... Ja trobarà algú altre... Ha! Però ara jo sóc lliure! (agafa la jaqueta, obre la porta i surt de l'habitació mentre cau el teló).

ACTE II

Mateix temps que en l'acte anterior. Sala d'estar d'una casa de família adinerada, composada per dos sofàs, d'una butaca i d'un balancí que es troba al costat d'una porta, que donaria al pati. Al centre hi ha una tauleta, a sobre de la qual hi ha, cuidadosament col·locat, un vestit de núvia, sense ni una arruga. L'escena està força més il·luminada que a l'acte anterior, gràcies a una aranya que penja del sostre. En un racó hi ha DONA 1, vestida amb roba interior elegant, amb el cabell enrere i maquillada, tot i que les llàgrimes han desfet, en part, aquest maquillatge. Sona el timbre de la porta.

DONA 1 (assecant-se les llàgrimes i posant-se una bata): Ja va, ara obro... (desapareix de l'escena i torna a aparèixer amb HOME 2, que està moll per la pluja) Bon dia. Què desitja?
HOME 2 (adonant-se del seu error): Oh, no! Em temo que m'he equivocat de pis, aquest no és el tercer primera, oi? Perdoni, és que amb les presses, els nervis i la pluja, m'he confós, sento destorbar-la... (anant-se'n)
DONA 1 (agafant-lo pel braç): No, però no voldria pas seure i refer-se de la pluja? Li faré un te ben calent, i ja veurà com li anirà bé. Qui l'esperi no s'enfadarà massa, veient la que està caient... Em dic Míriam.
HOME 2: Oh, encantat. Jo sóc, bé, em pot dir Pere. Em quedaré una estona, si tant insisteix...
DONA 1: Ara torno amb el te (surt de l'escena per la dreta, on hi hauria la cuina. Parla des de fora). Avui he donat el dia lliure a la minyona, no sé si sabré fer massa bé el te...
HOME 2 (passejant-se per la sala i observant. S'ha tret la jaqueta xopa): No es preocupi, mentre sigui calent i vagi acompanyat d'una bona conversa...
DONA 1 (tornant): S'està fent (la seva tristesa ha desaparegut parcialment, amb l'arribada del convidat). I bé, Pere? Què fa anant pel carrer en un dia tan espantós com avui?
HOME 2 (seient alhora que ho fa DONA 1): Venia a veure una veïna seva, que casualment és una gran amiga meva. Però, no creu que els dies de pluja poden ser tant o més bons que els dies més assolellats? En fi, en un dia de pluja es poden fer moltes coses.
DONA 1: Sí, pot ser un gran dia, el de pluja, però a mi no em porten massa bona sort... Però parli'm de vostè, d'on ve? A què es dedica?
HOME 2: Jo? Jo sóc d'Itàlia, de Florència, i en realitat em dic Pieretto i... bé, la veritat és que li he de confessar una cosa: no tinc cap amiga al tercer primera, no he vingut per això. (veient la cara d'espantada de DONA 1) no, no, no s'espanti, només és que m'agrada conversar amb la gent desconeguda, sóc totalment inofensiu. Normalment ho faig al carrer, però avui he preferit provar l'humor d'algú que és a casa.
DONA 1 (amb cara d'incredulitat): Parla amb gent desconeguda? El deuen prendre per boig, si no és que creuen que és un lladre. Per sort seva, jo no sóc tan desconfiada com per pensar-ho.
HOME 2 (somrient): Sí, per això solen prendre'm, estic content que aquest no sigui un d'aquests casos. Aquesta extravagància meva es deu al fet que tinc una necessitat intrínseca de parlar, de saber coses de la gent, d'endevinar tot allò que pensa l'ésser humà en tots els àmbits. Adoro les expressions verbals i les no verbals, les mirades... En fi, m'agrada conversar i saber dels altres. Bé, no és només que m'agradi, és que és com si ho necessités, sap?
DONA 1: I per què ho fa amb desconeguts? És que creu que els coneguts no tenen res a dir?
HOME 2: No, no em mal interpreti... m'agrada parlar amb tot tipus de gent, però tinc predilecció per a la gent desconeguda. No ho sé, és com si, com que és desconeguda, parlés més amb mi mateix que amb el meu interlocutor. (adonant-se del que ha dit, i rient) no, no s'ofengui, vull dir que, quan parlo amb vostè, per exemple, jo he de fer un esforç molt gran, perquè parlo amb una persona de la qual no en sé absolutament res, no sé qui és. En definitiva, quan parlo amb vostè, jo m'he de situar en el mateix nivell en el qual el meu pensament la col·loca a vostè. M'entén?
DONA 1 (cada vegada més pensativa): no sé si el segueixo massa...
HOME 2: Sí, el que vull dir és que, pel meu pensament, vostè no és ningú..., no, no vull dir que no és ningú en el món (rient), vull dir que no és ningú perquè jo no sé res de vostè que la faci algú. Per això, per mantenir una conversa amb vostè, jo m'he de situar en el seu mateix nivell, m'he de despullar, he de baixar del lloc on creia conèixer-me a mi mateix, i he d'aconseguir no ser ningú per a mi mateix, donant-me l'oportunitat de tornar-me a conèixer.
(de sobte, sona la tetera, que indica que l'aigua és a punt).
DONA 1 (somrient i aixecant-se per anar a buscar la tetera): Sembla que sigui el seu "ego", que s'enfada...
HOME 2: Exacte, conversar amb vostè suposa un gran exercici per al meu "ego", i gràcies a això el controlo, i el faig més humil, orientant-me cap a allò que algun dia podré anomenar felicitat.
DONA 1 (tornant): Felicitat. Creu que la felicitat està en ser humil.
HOME 2 (cada vegada més animat per la conversa, beu el te ràpidament): Sí... bé, crec que es troba més aviat en allò més simple, més senzill, però a la vegada més bell. Com ara això que estem fent ara (pausa). Ens estem enriquint, estem aprenent l'un de l'altre, a conversar, a mirar-nos, en fi, a viure, i el fet és que només som dos desconeguts, Pere i Míriam, Míriam i Pere, que aprenen del tot i del no res amb una conversa desconeguda.
DONA 1: Té raó, ara mateix, nosaltres no som res, mostrem nua la nostra essència.
HOME 2: O ho som tot! En qualsevol cas, estic segur que és així com es coneix l'home, i que és així com es pot arribar a conèixer la humanitat com a concepte, tot i que sigui difícil.
DONA 1 (mirant el vestit de núvia, malenconi
osa): I... vostè què pensa de mi? Que sóc una bona persona o...
HOME 2: No! No penso res de tot això, només penso que vostè és un ésser humà, i que allò bo o allò dolent que té, són partícules que se li van enganxant de mica en mica, a mesura que passa el temps, en la seva essència. I el que fem ara és l'extraordinari treball d'esborrar, per un moment, tot allò que s'ha anat escrivint sobre nostre, com si fóssim un senzill paper, al llarg de la nostra vida, i quedar-nos amb el full en blanc.
DONA 1: tinc la sensació que vostè, sense voler-ho, està escrivint moltes belles paraules sobre la superfície trista del meu cos. Molta gent ho necessitaria...
HOME 2: Sí, i espero que el que li escrigui la faci més alegre, no més feliç, no tinc una pretensió tan gran, però com a mínim més propensa a dibuixar aquest somriure seu tan bucòlic, a dibuixar-lo més sovint. I, fixi's! aquest somriure ja no és blanc, comença a adquirir caràcter, és roig, ara!
DONA 1: Què vol dir amb això?
HOME 2: Doncs que és moment d'anar-me'n (aixecant-se i agafant la jaqueta), seria massa agosarat quedar-me aquí i veure-la vestida, conèixer-la. No m'ho puc pas permetre (riu mentre es dirigeix a la porta). En fi, cuidi's, Míriam, i sort amb el casament (senyalant amb la mirada el vestit), adéu! (obre la porta i marxa).
DONA 2: Adéu... (per a si mateixa) Sí, sort amb el casament, que a hores d'ara ja crema, com deu cremar l'"ego" d'aquell que no se'n sap desfer, ni que sigui durant el que dura una conversa desconeguda.

TELÓ