Conservat en origen

L'invent de la màquina del temps va suposar una revolució. La va crear un aficionat a la ciència per un atzar afortunat quan intentava fabricar un armari que conservés la roba sense naftalina. Un dia, en ficar-s'hi a dins, es va trobar en plena Setmana Tràgica. Quan un capellà amb la sotana arromangada era a punt de carregar-se'l d'un tret de trabuc, va aconseguir tornar a la tranquil.litat del seu estudi.
Sense arribar al fons de tot, va descobrir la mecànica del seu propi invent. Només calia enganxar-hi amb esparadrap (o per qualsevol altre mitjà) alguna referència a l'època i el lloc desitjats. En el cas del seu anterior viatge, s'havia produït per un retall de diari de l'època que el vent havia dut sobre la porta. Per tornar del punt passat en l'espai temps només calia llançar-se a terra.
Per a aquell home, jubilat com a noi de la neteja d'una sala de billars, el seu invent va ser el millor que li podia succeir. Va visitar tot el que el seu amor a la ciència li va inspirar: Milet en el 580 a. C., l'any 105 a Xina, Itàlia el 1580, França el 1690, els Estats Units el 1879. Un parell de vegades va intentar anar al futur (sobretot per mirar de fer quatre duros a la loteria), però l'invent fallava i no l'enviava enlloc. Un cop el va projectar a l'altre costat de l'habitació i es va decidir a no provar-ho mai més. Tampoc no va intentar trobar-se amb si mateix.
El bon home no parava en els seus viatges. Al cap d'uns mesos era tal la cara de felicitat que feia que els veïns el van denunciar. A la policia i a les autoritats sanitàries. Sis agents de policia, dos infermers cepats i un psiquiatre el van venir a detenir. Tot just sortia de l'armari i del 1659 (amb un somriure desmesurat) quan el van lligar, empaquetar i arrestar.
Tot el que va afirmar en l'interrogatori va ser considerat Secret d'Estat. Els informes van formar un dossier que va passar directament a una subsecretaria del Govern. El subsecretari se'n va rentar les mans i se'n va ocupar, directament, el ministre de Defensa, amic del Primer Ministre. Anys més tard, tots els agents que van intervenir en la detenció o en l'interrogatori, el subsecretari d'Estat d'assumptes foscos, un comissari de policia i un psiquiatre van desaparèixer en estranyes circumstàncies. El vell inventor continuava al Pere Mata. L'armari va ser curosament embalat i facturat a la seu del Govern.
President, Primer Ministre i ministre de Defensa van donar un nou enfocament al producte. Van dedicar-se a esmenar errors històrics del seu país. O a intentar-ho, perquè l'invent no era perfecte. Primer van enviar un espia a la batalla del segle XVII on es van perdre totes les colònies d'ultramar. Després van intentar enviar-hi un exèrcit. Aleshores es van adonar, amb tristesa i estupor, que només podien enviar una persona cada vegada. Van mirar de produir en sèrie l'andròmina, però només creaven armaris vulgars. En aquell moment es van decidir a canviar d'estratègia: van fer assassinar antics enemics de la pàtria, van enviar consellers als polítics i militars que havien dut a terme les pitjors atzagaiades, van segrestar llibres i documents perillosos.
Malgrat tot, no se'n sortien. La història era tossuda i volia anar sempre pel mateix camí. O bé la persona assassinada era substituïda per una de pitjor, o bé el que rebia els consells no en feia cap cas. El present i els llibres de text només patien alteracions menors (algun nom, alguna data). Un dia van provocar un canvi real; però això els va fer perdre les eleccions de dos anys enrere i no van arribar mai al poder.
El nou Govern, en descobrir una pila de misteriosos dossiers i l'armari, va pensar en altres sortides per a l'artefacte. Calladament van oferir el producte i escoltar respostes. Al final, en Consell de Ministres, per nou vots contra cinc, van decidir vendre'l a una empresa del ram del turisme. Es reservaven, això sí, un tant per cent del negoci.
En unes poques setmanes hi va haver un boom impressionant. Japonesos i nord-americans no es cansaven de visitar els monuments de sempre tal com eren abans de l'erosió dels temps o mentre els construïen. El més sol.licitat era la Gran Muralla de Mongòlia. També tenien un èxit notable els monuments desapareguts, com el colós de Tebes o la biblioteca de Constantinoble. Un altre objectiu preferent eren els paisatges verges. Terrible era el desfici per ser el primer a trepitjar-los. Algun curiós d'esperit no es podia estar de treure el nas a l'Edat de Pedra. Una munió d'ecologistes es feien enviar pels volts del segle III per respirar aire pur, deien. Més d'un es va negar a tornar. Un diputat i banquer anglès es va fer enviar a una orgia tardoromana. Se'l va menjar un cocodril.
L'únic inconvenient era haver de fer el viatge sol. Alguns, indignadíssims per no poder subornar la precarietat de la màquina, amenaçaven de remoure cel i terra començant pel cònsol de torn. Finalment; acabaven fent el viatge solets; cosa que de vegades precipitava un divorci.
Amb tot, el turisme de pantalons curts i màquina fotogràfica no acabava d'interessar. Pagaven religiosament les astronòmiques quantitats exigides; però feien com ràbia. Algun cervell del departament de màrqueting es va decidir a encetar viatges específics, concrets i d'alt nivell cultural. Demanaven fortunes autèntiques per veure estrenes de Mozart, Shakespeare, Sòfocles o Frank Capra; per assistir a la proclamació solemne d'independència de tal o tal país; per escoltar Safo recitant poesies; per ser els primers de contemplar quadres com Las Meninas o La Gioconda; per veure espectacles romans; per fer classes a l'Acadèmia o al Liceu; per viure concerts de Chopin, Bach o Miles Davies i, fins i tot, per estar presents en justes de trobadors al segle XII. Un viatge amb més morbo però amb èxit notable era a la consulta del Dr. Freud.
Un cop al mes oferien el mateix a preus populars. La llista de clients era tan alta que calia sortejar qui tenia el privilegi de pagar un dels viatges. S'oferien excursions a partits de futbol històrics, a festes antològiques, a funerals i casaments de tota mena, a concerts de rock, concursos de cançó i a coronacions de reis i similars. Les festes bohèmies del París de principis del segle XX tenia una demanda exagerada tant en època de preus populars com en temporada alta. I sempre hi havia algú que demanava anar al futur.
La situació va acabar degenerant. Van sorgir múltiples problemes que ningú no havia previst. Primer hi havia la qüestió de les malalties. No era estrany el cas del turista que tornava de l'Edat Mitjana amb la lepra o la pesta negra. També es donava el cas contrari: que virus larvats dels turistes causaven mortaldats terribles entre la gent de l'època. Freqüentment s'havia d'enviar algú a reparar el desastre. Un milionari indi va trobar una cinta de vídeo en sortir de l'armari. En ella, un senyor enregistrat li deia que no quedava ningú a la terra i li explicava com tornar enrere i redreçar la situació. Es va arreglar tot imposant la vacunació abans de cada viatge.
Un altre efecte secundari (assumible però no desitjat) va ser la revifalla que van viure llengües mortes i formes arcaiques d'algunes llengües vives. Tothom volia aprendre quatre mots de la llengua del lloc on havia d'anar a parar. L'efecte va ser automàtic. Totes les acadèmies d'idiomes oferien anglès, francès i grec clàssic. Un vell professor d'institut va aconseguir una gran fortuna amb els cursets d'autoaprenentatge de sànscrit en disset dies.
L'altre problema, encara més gros, va ser que els viatgers no sabien anar pel món. Qui més qui menys s'enduia un souvenir de l'era que hagués triat. Les destrals de sílex i les peces de vestir eren el que tenia més èxit. Així doncs es va acabar desenvolupant una pintoresca indústria de souvenirs en èpoques força diverses. Pitjor eren els que lluny d'intentar passar desapercebuts, volien que quedés constància del seu pas per aquell espai-temps. Des d'inscripcions en pedres (que feien aparèixer tot de teories en els llibres d'història del llenguatge, d'història i d'antropologia) fins a destrosses o incendis. Entre els plebeus, tots volien variar el resultat d'algun partit d'infame record. Fins i tot més d'un va intentar explicar als seus pares o avis quin número de loteria havien de comprar o aconsellar-los inversions segures.
Els pitjors eren els artistes en general i els periodistes. Tots s'enduien les seves obres a altres èpoques per veure si aconseguien que la posteritat en destaqués la contemporaneïtat, l'originalitat, la visió de futur... I alguns fins i tot se'n van sortir. La trampa preferida dels escriptors era marxar amb un llibre sota el braç per registrar-lo i publicar-lo abans no ho fes l'autor original. Les obres més requisades a la porta de l'armari eren Don Quijote (sobretot la primera part), Madame Bovary, Tirant lo Blanc i Ulysses (cap dels que pensaven registrar-lo al seu nom se l'havia llegit).
Cansat d'enviar gent a desfer desgràcies, de canviar els programes dels cursos de primària i secundària, de patir alteracions de tota mena en la memòria individual i col.lectiva, el Govern (de coalició, no era el mateix que havia iniciat el projecte) va tancar la paradeta. Hi va haver algunes protestes però van ser foc d'encenalls. Els beneficis es van repartir bé. La societat d'explotació va quedar dissolta. L'armari va acabar segellat i tancat al soterrani on van a parar aquesta mena d'objectes. A banda i banda té el motor que funciona amb aigua i dotze pots de l'elixir de l'eterna joventut.