Ves fumant, Cels

El vell Cels, gratant-se sota la boina sense treure-se-la, observava (un ull aclucat) l'interior d'aquell vell encenedor de metxa que no volia (de cap de les maneres) encendre's i permetre-li de fumar d'una punyetera vegada. Duia la cigarreta a la boca, apagada i deixant caure fils de tabac, el gaiato repenjat sobre un braç i cara de mala jeia. Feia hores que no fumava i ho necessitava. I ara el coi d'encenedor no funcionava. Com havia de funcionar, si no hi ha pedra?
-Mecagundeu -va renegar.
Caminant poc a poc amb l'ajut del bastó va fer cap a la botiga del poble, per mirar d'obtenir un recanvi per a aquella pedra preciosa. La tasca no era fàcil perquè, aquella mal anomenada botiga (més aviat un taulell de fusta improvisat entre dues caixes de préssecs on s'hi exposaven sis o set productes a l'atzar amb preus de luxe) destacava sobretot pel que no tenia. A més, la tos li feia més difícil caminar pels costeruts carrers del poble. De tant en tant, s'havia d'aturar, treure's la cigarreta ja feta de la boca, escopir a terra, i continuar caminant. En una d'aquestes caigudes del via crucis, una vella veïna, fosca i amb bigoti, va dedicar-li un psalm:
-Ai! Ves fumant. Tu ves fumant! Ai!
No va respondre perquè prou feina tenia a tossir amb la boca tancada o, si més no, sense deixar escapar aquell tresor en forma de cigarreta.
I vet aquí que, pel que fos, va assolir la botiga. L'interior era tot fosc. No hi havia ni una ànima. Sobre el tauló habitual hi lluïen una cafetera abonyegada, una pastilla de sabó de formes irregulars, un sobre amb una col dibuixada, una capsa d'aspirines i un anell de llauna. Va mirar i repassar els objectes que se l'hi oferien sense deixar de moure el cap, com amb incerta incredulitat. Ho va resoldre a crits:
-Pasqual! Vine aquí, coi!
Un vell totalment calb, vestit amb una bata blanca tota tacada de sang, va aparèixer per la porta. Feia cara d'atabalat:
-Què passa, Cels, què passa?
-No tindràs pas pedres per l'encenedor?
Tos.
-No hauries de fumar. Més que res perquè no en tinc, de pedres.
Silenci d'uns segons.
-Cagunsampere -va renegar. I ara què foto?
Tos.
-Avui ha d'arribar en Joan de cal baster. Potser porta alguna cosa de la ciutat.
-Seria la primera vegada q...
Va completar la frase a fora de l'establiment comercial tot subjectant-se el pit, que saltava a intervals entre els estossecs. El petitbotiguer va tornar a la fosca de la rebotiga o a on fos que s'ocupava a tacar-se de sang mentre el frustrat client iniciava el camí vers la plaça del poble. En arribar-hi es va asseure sobre un pedrís. Al sol. Va deixar de tossir. Va aclucar els ulls uns minuts.
El va revoltar un soroll de por. Venia a ser com una granota amb cascavells lligats al coll, mirant de sortir d'una olla d'alumini tancada. En obrir els ulls va comprovar, però, que era la famosa furgoneta del poble. Amb un gest de la mà, la va fer aturar-se. Plantat al costat de la finestreta oberta en va interrogar el conductor.
-Que véns del poble, Joan?
-Sí.
-Que portes alguna cosa?
-Sí.
-No tindràs pas pedres d'encenedor?
-Sí.
El va fer baixar a corre-cuita engrapant-lo pel coll amb el gaiato i obrint-li la porta entre estossecs recuperats.
-Porta-les cap aquí ara mateix, mecagun...
En un moment, el jove conductor havia desplegat davant d'ell un drap no gaire fi i, a sobre, una sèrie de pedres de formes i colors diferents.
-Les tres del mig són d'encenedor.
-Sí que són rares.
-Sí...
Una hora després va completar la frase:
-Les van trobar entre les restes de la casa de l'Albert, l'adroguer. Es va cremar, no sé si ho sabies. Un incendi que feia por...
La història no va interessar-lo gaire. Observava amb tot detall aquelles tres pedres. Les formes eren les típiques de les pedres per a encenedors, però els colors eren poc habituals. Poc vistos. Per això, el vell Cels les examinava -un ull tancat- en totes les seves dimensions. Finalment va semblar decidir-se per la més petita i més grisa. Li va fer gràcia perquè algú s'havia entretingut a gravar-hi un drac a la part de sota.
-I quant en vols?
-No res, Cels, no res. Pren-la. Però no hauries de fumar tant.
No va sentir la part final perquè ja era uns metres enllà, instal.lant el nou mineral en el vell encenedor i reinstal.lant la cigarreta artesanal a la boca. Un cop completada la complicada operació tècnica, es va llençar com un desesperat sobre la peça per fer-ne saltar espurnes. Feia rodar la petita rodeta de l'encenedor amb un desfici mai vist. Fins i tot li havia passat la tos.
Malgrat l'esforç, la metxa no s'encenia. No hi havia fum, ni brasa, per no parlar de les petites flames que, de vegades, havia arribat a aconseguir. Decebut, va obrir els dos ulls. En mirar-se bé l'encenedor, els va esbatanar tant que la boina li va caure enrere, empesa per la sorpresa: l'encenedor i la metxa s'havien tornat de plata. Havia perdut la cigarreta, qui sap on.
Se'n va anar directe a casa (caminant, gairebé corrents, sense servir-se del gaiato i sense tossir ni una sola vegada) i s'hi va tancar discretament. En la penombra de la cambra on dormia, sobre el feixuc llit de fustams, fustots i llana, va desmuntar l'encenedor peça per peça. La metxa era de plata pura, massissa i pesada. El cos de l'encenedor i la rodeta d'esmicolar trossets de pedra i disparar-los cap a la metxa també eren d'aquest valuós material. No en quedava cap dubte. Va quedar parat... i es va estirar al llit.
En despertar, va agafar la pedra d'encenedor amb molta cura i la va examinar sota el llum. Va encendre totes les espelmes i quinqués que tenia a casa i les va acostar a la pedra. Més enllà de les coloraines i del drac, no hi trobava res d'especial. Res de res. Va fer la darrera prova: va tocar la tauleta de nit amb un extrem d'aquella pedreta.
En el temps de parpellejar, aquell vell moble de roure esquerdat s'havia convertit en un bloc massís de plata. Els calaixos encara s'obrien. Els objectes de dins encara eren el que havien estat. Per sort, perquè un dels objectes en qüestió eren els llumins que li havien servit per encendre les espelmes, els quinqués i la nova cigarreta que s'havia preparat, amb les mans tremoloses i escampant brins de tabac per terra. Va picar amb un canelobre un dels costats de la tauleta argentada. El dring era innegablement metàl.lic.
-Mecagunjudes -va renegar.
Va posar totes les coses en ordre. Va anar a sopar a la fonda. Aquella nit, va estar més callat que mai. Si havia de fumar, demanava foc. Tot i que no demanava consells, també n'hi donaven:
-Et farà mal.
-No acabarà bé.
-Mira't com estàs.
Deia que sí a tot i va marxar a casa d'hora, abans de la partida de botifarra, sense deixar de somriure per sota el nas.
A partir de l'endemà, va dedicar-se a convertir en plata tot el que li va venir al cap. Va començar amb fulles i flors. Després amb pedres petites i mitjanes. Les desava amb la llenya, al porxo, on hi havia les puces (un sistema casolà per evitar robatoris). Quan en va tenir un manat, les va sotmetre a la consideració del Joan. Poc sorprès, li va prometre de vendre totes aquelles joies i portar-li els beneficis (i les factures) a canvi d'una mòdica comissió.
Quan, al cap d'una setmana, van tornar Joan i furgoneta, el vell Cels havia transformat en argent objectes de tota mena: la sabata desaparellada i amb un forat, l'altre gaiato, que no feia servir gairebé mai, tota la coberteria i la vaixella, els canelobres, un full de paper de fumar, una espelma encesa (la flama va quedar curiosa), uns quants fils de tabac, un llençol, etcètera. Ho va intentar amb el malparit del gos petaner que li desplantava els naps, però no hi va haver manera. No podia ser perfecta.
Un cop més es va resoldre el tracte entre els dos homes i un d'ells va marxar cap a ciutat. Quan va tornar, però, anava acompanyat d'una cara de terror poc habitual i d'una parella de la Guàrdia Civil. Tots tres es van plantar a casa del vell Cels. Dos d'ells van entrar sense preguntar ni trucar. Van trobar el propietari assegut per terra, en calçotets, convertint a cops de roc les rajoles de la casa.
-Cagunlòstia -va renegar.
En uns segons, estava lligat de peus i mans dalt del cotxe policial. Li feien companyia les darreres conversions. La casa, clausurada i tancada amb forrellats de totes menes i mides, va quedar a la custòdia de l'espantat Joan. Mentre marxaven, els oficials encara van aprofitar per acomiadar-se d'ell:
-Tu calla o acabaràs igual.
Van marxar. La pedra romania tancada en una capseta de fusta, embolicada amb un mocador blanc poc fi però net.
Sense judici ni històries, el vell Cels va anar a parar de pet a una cel.la en companyia d'un proxeneta, un anarquista i un traficant de tabac. La pedra, de despatx en despatx, va acabar a mans del primer ministre. De bon principi, el cap del govern, notari abans que polític, negava l'evidència de les demostracions que li feien.
-No pot ser -repetia.
Van repetir la demostració pel mateix procés. Ara amb altres objectes.
-Resulta increïble, però és així.
-I com és? -va demanar, agafant la pedreta amb precaució i convertint, amb un toc subtil, un got d'aigua en un got d'argent viu.
Es van encongir quatre espatlles. Va parlar una boca:
-Ni idea. Podríem mirar d'esbrinar-ho, però ens fa por carregar-nos-la. Potser que n'aprofitem les propietats, no?
-Tota la raó. Tota la raó!
Va convocar un consell de ministres amb caràcter urgent. També va convocar el president. Es va mirar la pedreta un darrer cop i la va tornar a desar. Es va asseure còmodament, després d'afluixar-se el cinturó i treure's les sabates, i es va disposar a esperar, allà mateix, que arribessin els convocats a la reunió d'urgència.
El primer d'arribar, com era costum, va ser el president.
-Què passa?
-Senyor president -es va alçar i quadrar en un moviment marcial.
Com que anava com anava, els pantalons se li van abaixar uns ridículs centímetres i les cames li van quedar guerxes perquè amb el peu dret trepitjava la sabata esquerra, que jeia tombada de cap pe
r avall.
-Hem fet una gran descoberta: una pedra màgica.
Volia treure-la de la butxaca, però l'arribada del ministre de la guerra i del ministre d'obres públiques el va aturar. Per comptes d'exhibir-se, va optar per acomodar tothom i convidar a esperar. Economia, cultura, sanitat, exteriors, justícia, seguretat... poc a poc van arribar tots els ministres. Un cop tothom acomodat, amb aigua i carteres esteses al davant, el primer ministre va anunciar, solemne:
-Hem trobat una pedra que converteix el que toca en plata.
Reaccions diverses i per a tots els gustos. Rialles, cares de "i per això m'heu fet venir?", alguns ulls oberts per rebre més atenció o dades, absència de reacció, franca incredulitat, escepticisme radical... Es va treure el mocador de la butxaca. El va obrir. En va treure la capseta. La va obrir. En va treure la pedra:
-És ella.
El miraven, però, a ell. Va agafar el primer objecte que tenia a mà (la gorra del ministre de la guerra). Amb una mà l'alçava i la mostrava a tothom des de tots els angles; amb l'altra feia lluir la pedra davant els raigs de llum procedents de les bombetes del sostre. Tenia un posat solemne i, poc a poc, va atansar la petita pedra a la llanuda gorra. Amb un toc suau, aquella peça de vestir va esdevenir una feixuga joia tota platejada, que va deixar caure sobre la taula.
El cop va semblar despertar tothom.
-Increïble!
-Impressionant!
-Fantàstic!
Etcètera. Etcètera. Etcètera. Només dos ministres estaven callats: l'habitual aixafaguitarres de cultura i el seriós d'economia. Com en un corral, aviat s'alçaven comentaris, desigs i prospeccions de plans per a la pobra pedreta, a qui tothom volia fer treballar massa. Hi havia un esvalotament global, alegria desbordada. El president va fer callar tothom i, mal que suava visiblement, va iniciar un discurs asserenat:
-Companys, tenim una gran oportunitat que no podem malbaratar. L'hem d'utilitzar amb intel.ligència. Aquesta pedra és una mina, una font de recursos que caldrà administrar amb saviesa. Discretament anirem convertint en plata algun objecte inútil, per exemple, les escombraries d'algun abocador, així resolem dos problemes, i vendrem per obtenir fons. Amb els diners, resoldrem els problemes més urgents d'infraestructures, sanitat, defensa...
-Home, i alguna cosa ens quedarem, no? -havia intervingut el ministre de sanitat.
-Calma -va tallar el primer ministre. Designarem una comissió per decidir quines són les prioritats. Primer, les del país. Després, les personals. Per servir el poble hem d'estar ben servits nosaltres. En això estem tots d'acord.
-No.
Havia parlat el ministre d'economia.
-No estic d'acord en res. No podem fer res de tot això. De fet, hauríem de destruir aquesta pedra ara mateix. Proposo dissoldre-la en àcid.
Estupefacció general.
-No veieu, inconscients, el que pot passar?
El grau d'obertura dels ulls de tots plegats manifestava que no, que no ho veien.
-La saturació de la plata en el mercat la devaluarà per complet. La pèrdua d'aquest valor de referència provocarà una crisi de conseqüències inestimables. L'únic refugi serà, doncs, l'or que s'encarirà com en els pitjors temps. Per començar, les nostres reserves d'or són mínimes. Si mirem de comprar-ne, despertarem sospites. Després, de retruc, s'encariran les divises, els préstecs i... les conseqüències seran funestes. Destruïm-la: pel bé del país i pel nostre bé.
-Hi estic d'acord -va reblar la ministra de justícia.
-Jo no ho veig així -va intervenir el ministre de seguretat. Al cap i a la fi, si portem les coses amb discreció, no veig perquè ha d'acabar tot anant-se'n en orris. N'hi ha prou de no exagerar. Una mica de plata per aquí, una mica de plata per allí... Comprem or pel que pugui ser...
-Ni de broma -exteriors. Hem de convertir-ho tot en plata. Hi sortirem guanyant.
Tothom hi va dir la seva. Després, tothom hi va cridar o bramar la seva. Les posicions, matisades, van quedar clarament establertes. Davant el risc de formació de bàndols antagònics i irreconciliables, el president va posar pau:
-Prou. En qualsevol cas, no hem estudiat prou les conseqüències de tot plegat. Tancarem la pedra a la caixa forta dels secrets oficials i ho reflexionarem entre tots. Convocarem una comissió d'experts i la presidiràs tu -referint-se al ministre d'economia.
Un dels secretaris es va endur la pedra. Els ministres es van disgregar mirant-se de reüll, amb cares llargues, murmuris i mitges paraules. Només es van quedar el president i el primer ministre:
-Ja veurem què passa.
Es va formar la comissió d'experts, que no va arribar a posar-se d'acord ni sobre dia, hora i lloc de la reunió inaugural. Mentrestant, el ministre d'economia va buscar, sotamà, tots els adeptes que va poder. D'altra banda, el primer ministre i el ministre de sanitat duien a terme un procés paral.lel però absolutament contrari. Abans de la primera reunió de la comissió, un diari va recollir la filtració que el primer ministre havia estat acceptat com a notari perquè el seu pare havia fet pressió i tràfic d'influències per aconseguir-ho.
L'escàndol va ser majúscul. La premsa i l'oposició en demanaven la dimissió a cada oportunitat. Es va convocar una manifestació sense gaire gent. La pressió, però, va acabar tenint prou efectes i el cap del govern va plegar per pròpia voluntat. En una declaració solemne al parlament, van nomenar provisionalment el president de la cambra com a primer ministre del país. El compromís era trobar-ne un altre en un període raonablement curt. Quan va marxar, es va intentar endur la pedra d'amagat de tothom, però li ho van impedir.
La dimissió del primer ministre, va detonar la lluita pel poder. Els cops de colze i les punyalades eren el pa de cada dia en les reunions del govern i del partit fins que l'oposició hi va ficar cullerada. Van considerar que el cas era prou greu com per justificar l'avançament de les eleccions. El cap de l'oposició va presentar una moció de censura que no va prosperar perquè la majoria de partits petits es van abstenir.
Els dos candidats més ben situats, deien els analistes a la televisió, eren el ministre d'economia (economista i empresari de tota la vida) i la ministra de cultura (jove liberal, independent sense carnet, amb un ampli suport popular). En debats públics, defensaven els seus punts de vista sobre el que més convenia al país i les línees d'acció d'un hipotètic govern que encapçalarien. En privat, a les reunions del partit, la diferència era una i ben petita.
En la tercera reunió del partit per decidir successor del primer ministre dimissionari, l'òrgan permanent va decidir trobar un candidat de consens. Com que no va aparèixer ni l'ombra de la C de "consens", es va ajornar la reunió. A la quarta, van decidir fer votar tothom. En secret.
Va guanyar la ministra de cultura per àmplia majoria. Esdeveniment històric -proclamaven els diaris. En quatre dies va prendre possessió del càrrec i va fer neteja entre els ministres de l'anterior govern. El primer de saltar va ser el titular d'economia, a qui van prometre un càrrec important en el partit com a compensació. També va jurar que aquella neteja no era per motius personals ni interessos sinó per posar al davant del país un executiu jove i amb ganes de treballar.
Durant uns mesos va regnar una certa pau. En la superfície, perquè es van comptar fins a tres intents de robar la pedra per part dels partidaris de l'exministre d'economia. La pau havia de ser superficial també en vista dels esdeveniments posteriors: aprofitant una brutal intervenció policial en una fàbrica (el propietari havia decidit tancar sense avisar; els treballadors s'hi havien fet forts i hi retenien un inspector laboral), l'oposició va clamar que ja n'hi havia prou, que aquell país cada dia semblava més una república bananera. Amb l'anunci de tal comparació, van treure a passejar tots els greuges acumulats, totes les faltes, errors i problemes. Sorprenentment, o no tant, aquest cop un diputat del partit del govern els donava suport. De fet, era l'antiga ministra de justícia. La recolzaven l'antic cap d'economia i no pocs antics alts càrrecs.
La trifulga es va saldar amb una escissió del partit del govern. Un terç dels seus diputats van crear una nova formació. Volien forçar la caiguda del govern i la convocatòria d'eleccions. Tanmateix, no se'n van acabar de sortir: no gosaven arrenglerar-se per complet amb el principal partit de l'oposició i ajuntar-se amb els petits era impossible perquè cadascun tenia una opinió diferent i, de propina, no sumaven prou.
Un intent d'assalt nocturn a la caixa forta dels secrets oficials per part d'un grup armat i ben preparat va ser frustrat, a última hora, per una d'aquelles casualitats inexplicables. El grup va ser dispersat i ingressat en diverses presons (el judici es va obviar, en aquests casos, ja se sap). No es va descobrir qui havia instigat aquella mena de presa de la pastilla.
Es va mantenir, doncs, un govern inestable. Cada llei passava un calvari per ser aprovada. La tocaven i la retocaven i en sortia ja revocada o capgirada. La inestabilitat amenaçava de dur el país a la paràlisi i, en una decisió que tothom va considerar valenta, el president va convocar noves eleccions.
La campanya va ser duríssima. Els candidats es van multiplicar... en el sentit que hi havia més candidats que mai però també en el sentit que aquests candidats semblaven ser a tot arreu. Profusió de mítings, debats, actes, conferències, sopars amb empresaris, visites a mercats i hospitals... una maratoniana cursa d'obstacles que va culminar en la nit de les eleccions.
El partit del govern va repetir victòria, amb sis diputats menys i sense majoria absoluta. La primera ministra podria repetir el càrrec si assolia algun acord. El principal partit de l'oposició va perdre dos diputats. Qui més hi va guanyar va ser el nou partit encapçalat per l'antic ministre d'economia. Entre els petits, inclòs el perillós PDFR (Partit de Defensa de la Raça), s'havien repartit la rest
a de la truita. Les rondes de negociació van començar la mateixa nit.
En arribar a casa, la primera ministra en funcions i principal candidata a succeir-se ella mateixa va rebre una trucada:
-O pacteu amb nosaltres o esbombem la història de la pedra.
Clic. L'home havia penjat. La dona no va poder dormir. Al matí, al despatx, va convocar el president i alguns assessors.
-Què faig?
Consells diferents. Al final, va intentar reunir la comissió de la pedra, amb la mà estesa als que havien pres part en la primera trobada sobre aquell mineral. En els primers contactes telefònics i trobades reduïdes, el projecte ja va quedar avortat. Aquella némesi reclamava el típic tot o res: destrucció de la pedra o denúncia general.
Van continuar les rondes de negociació i, pel que fos, el partit més votat va tancar un pacte amb un dels partits petits, que només havia demanat un ministeri. La primera ministra va resultar escollida en segona votació (li van mancar uns quants vots per sortir-se'n a la primera). Va remodelar el govern i, en el discurs al parlament, es va comprometre a governar per a tothom:
-Incloent-hi els que abans compartien el nostre projecte però ara, per personalismes, semblen els nostres pitjors enemics -va sentenciar.
En els mesos següents, la premsa no va recollir històries de pedres (encara no gosaven utilitzar-la), però sí de perversions sexuals, desviaments de fons, corrupcions, abusos, trames obscures, passats feixistes o comunistes i desqualificacions de tota mena. Les sessions del parlament semblaven qualsevol cosa menys l'exercici de la democràcia representativa. L'oposició havia endurit el discurs fins a l'extrem i els partits petits semblaven acudir a la cambra com si sortissin al pati.
Una vegada més, les lleis del govern no s'aprovaven o ho feien després de patir talls i mutilacions. Ningú buscava el consens i no hi havia manera de pactar res, per superficial que fos. En un consell de ministres extraordinari, van optar per tirar endavant el govern a cop de decret. Això va enrabiar l'oposició en pes i, per variar, la premsa. Fins i tot alguns sectors tranquils van començar a moure's. El president va donar un toc d'atenció a la primera ministra. Els intel.lectuals es van fer sentir per primer cop des que havia començat l'agitació.
En una sessió al parlament, la primera ministra va deixar-ho clar:
-Si no col.laboren, hem de continuar d'alguna manera. Per evitar la ruïna i el col.lapse del país no podem convocar noves eleccions. Vostès haurien de ser més responsables i contribuir a la governabilitat del país. És un deure amb el poble que els ha votat.
-Tu tens un altre deure -li va etzibar, maleducat de mena, un dels opositors dissidents del partit governamental.
-Doncs és la guerra.
L'accidentada sessió va acabar com va poder i, l'endemà, la primera ministra va anunciar que retallava les funcions del parlament i la majoria necessària per aprovar les lleis. Les denúncies van arribar de tots els fronts però el procés no tenia fi: el govern s'enrocava i acumulava poders. Cercava fidels i es preparava per al pitjor. Hi havia un estat de guerra civil larvada. La tensió es respirava arreu i la mínima espurna semblava que ho pogués encendre tot. L'oposició buscava suports i treia les masses al carrer.
Qui també va sortir al carrer va ser el vell Cels. Un dia, cap al vespre, un funcionari del ministeri de l'interior va obrir-li la porta de la cel.la. El va acompanyar per la presó i cap a fora sense badar boca -el vell Cels només renegava, entre dents. Un cop a la porta, el funcionari li va retornar totes les possessions: tabac, paper de fumar, llumins, cartera, gaiato, faixa, cordons de sabates... Àdhuc hi havia la pedra amb el dragonet dibuixat (sense capsa ni mocador). Va parlar només per indicar-li on era la parada de l'autobús. Finalment va acomiadar-se:
-Agafeu aquesta pedra, torneu-vos-en al poble i allí feu-ne el que vulgueu. Sigueu discret i que visqueu molts anys.
Abans no pogués preguntar alguna cosa, li havien tancat la porta als nassos. Es va gratar el cap sota la boina sense ni treure-se-la.
-Cagundéu -va renegar, camí de la parada del bus.