La seducció de la cultura

Un relat de: Màxim Serranos Soler

No havia llegit un llibre en tota sa vida, però la passava mirant l'aparador de la llibreria del carrer Sant Gervasi. De fet, ni aparador; la llibreria no té aparador. Les portes de vidre ja deixen veure l'interior. El secret de tanta admiració per la llibreria per part d'algú no seduït per la màgia de la lletra impresa no és més que la llibretera. Més aviat una noia jove que hi treballa d'ajudant. El pobre estava enamorat perdudament d'ella. Era jove. D'una alçada suficient per a ell. Amb un cos prou prim. Una cara fina i agradable tot i angulosa. Ara, el que meravellava en aquella noia eren els ulls. Eren d'un color blau verd indefinit i gairebé transparent. Gràcies a ells, la cara adquiria una expressió melancòlica, com si pensés sempre en alguna cosa més enllà d'aquest món. Un aire, per dir-ne d'alguna manera, màgic, encisador. Una bellesa lànguida, romàntica. El pobre, però, en la seva incultura, estava convençut que li agradava pels pits i el cul (que, tot s'ha de dir, no estaven gens malament).
Res no li impedia entrar i declarar-se: «Mira, noia, no t'ho creuràs, però era aquí a fora, mirant l'aparador, t'he vist i m'he enamorat. Sé que no és gaire normal el que dic, però creu-me perquè és veritat. Estic boig per tu». Per desgràcia, era massa tímid i hauria estat incapaç fins i tot de demanar l'ultima novel·la de Rosa Montero. Comptant que sabés qui és Rosa Montero. D'altra banda, el seu nivell de domini textual i lingüístic no arribava ni per compondre una declaració tan rudimentària. No demanen pas el batxillerat per fer de manobre.
Mal que intentava evitar-ho, cada dia estava més enamorat. Un bon mal dia no va poder més i va entrar a la llibreria. Va tenir la sort o la desgràcia que el despatxés la noia dels seus deliris.
-Què voldria?
Allò era massa. Quina veu! I quin somriure! No deixava de ser una frase neutra, pronunciada vint mil vegades al cap del dia a vint mil persones diferents per treure'n alguna cosa (diners, bàsicament). El somriure era simplement comercial. No obstant això, en veure la boca obrint-se per a ell es van obrir les portes del cel. Ara només calia una resposta adient. No podia dir (o potser sí): «et vull a tu». A les noies no els agraden aquestes coses. Bé, a aquesta segur que no; a la disco, però, com més directe, més lligues. Són anys d'experiència. Va optar per la obvietat i el camuflatge:
-Un llibre.
Si la noia no va riure va ser perquè els anys (dos) de professionalitat a mitja jornada donen prou experiència. I perquè la crueltat adquirida en vint anys d'existència li impedia. Era evident que es trobava amb un client tímid i indecís. Inculte com un rave no va gosar pensar-ho. Encara.
-Quina mena de llibre?
Era el moment crucial. No podia dir «no ho sé» o «un qualsevol, he entrat aquí per coneixe't». Si més no, això li va semblar. Havia de trobar alguna resposta enginyosa (tot i que no sabia què vol dir aquesta paraula). Fent córrer la vista ràpida i furtiva per sobre alguns lloms, va veure la llum.
-Aquest.
Mil vuit receptes de cuina. La noia el va agafar, embolicar i cobrar. Li va semblar que la noia se'l mirava amb un deix de menyspreu. Un llibre de cuina! Lògicament, va pensar, envoltada de llibres, de lletres, de cultura, devia ser una lletraferida intel·lectual rematada. De fet, ho va pensar en altres paraules. Per tant, o no, només podia suportar els homes cultivats com ella. Aquest pensament va canviar la seva vida. Va decidir que a partir d'aquell moment llegiria tant com pogués fins a seduir-la. Si tot era llegir, s'hi veia en cor. Encara que no ho hagués fet mai.
Al bar, els seus amics van flipar (i van fer servir aquesta paraula per descriure l'astorament que experimentaven) amb el llibre que s'acabava de comprar.
-Què fots tu amb això?
-Mira. La tia de la Mulassa està molt bona. He entrat i, per no quedar malament...
-Haver dit que només miraves.
-O haver comprat el diari.
-No en venen allà de diaris, burro.
-Buenu, home, buenu.
Confessar una certa debilitat envers una noia estava més ben vist que admetre un sobtat interès per la cuina. Malgrat tot, aquella experiència li va servir per comprovar que no podia comentar-los res del que fes. Si el llibre de cuina ja els havia semblat estúpid, vés a saber què dirien de tots els que pensava comprar-se. D'altra banda, li sabia greu haver confessat l'origen de la noia, el Mariu era un autèntic Don Juan. Mecagun la careta que li va donar Déu!, deuria pensar. A la disco, sempre sucava. Com la vegi i... Un enamorat sempre (o generalment) creu que l'objecte del seu amor és desitjable per a la resta d'ulls del món. No és gelosia, és vanitat.
Al cap d'una setmana de somiar, pensar i veure la noia fins en els maons de l'obra, va tornar a la llibreria. Aquest cop anava decidit a comprar un llibre de debò, un llibre que la deixés impressionada, que li fes dir «carai, amb la pinta paleta que fot i mira què llegeix!». Amb millors paraules, òbviament. El problema és que no sabia quin. Era capaç d'equivocar-se i comprar-ne algun d'aquells que escriuen dones i els llegeixen dones, que són de cartró dolent i valen vint duros o menys. Mare de Déu, quin problema. El pànic al ridícul i a perdre-la abans de guanyar-la el va immobilitzar durant vint-i-tres segons.
No hi era. Pena. Devia fer festa. No hi tornaria mai més dimarts. Ni al matí. Malgrat tot, compraria el llibre aleshores. Si s'equivocava de mala manera quedaria més dissimulat amb la mestressa que amb ella.
-Tinc un amic -tradicional frase autoencobridora- que no llegeix gaire i el vull iniciar en això de la cultura. Quin llibre li puc regalar?
Poc acostumada a peticions tan rares, la mestressa li va despatxar, sense càrrec de consciència, El quadern gris de Josep Pla. La dona va pensar que era fàcil de llegir, mal que més llarg que un embús de cap de setmana al semàfor de Cubelles. A més a més, era l'Any Pla dels nassos i feia quinze dies que no venia res d'ell.
-Ai sí! Molt bona idea -i va dissimular ben dissimulat. Fins i tot li va quedar una mica massa suficient-.
Sense saber-ho, la bona llibretera va fer un favor immens al volgut seductor. Tot i que de bon principi es va sobresaltar amb les mil pàgines que li queien a sobre i el que va haver de pagar, després va poder comprovar que no costava gaire de llegir. Bé, sí que costava, perquè era una mica avorrit i perquè era el primer llibre amb què s'enfrontava en sa vida. I mai tan ben dit això d'enfrontar-s'hi. Però el que feia de El quadern gris una autèntica joia era el criteri literari de Pla, que elogiava uns autors i en condemnava uns altres. A falta d'un gust propi podia copiar el d'un altre. I sempre quedaria bé. Quan cobrés, compraria un altre llibrot.
-Què? Què ens faràs avui per dinar?
Aquesta era la broma que li van fer cada dia durant divuit dies a l'hora del quinto. Sort que no sabien allò del llibre de Pla. Ja s'imaginava la conversa:
-M'he comprat un llibre.
-Un què? Desde luegu, cada dia estàs més raru. I de què va?
-No ho sé. Un senyor que explica la seva vida. Quan estudiava i tal.
-I això quina gràcia té?
Ni ell mateix ho sabia. Quines coses d'explicar aquell tal Pla.
Eren bons nois, però per ells el cinema (nord-americà banal) era el súmmum de la intel·lectualitat. De vegades necessitaven traducció simultània per entendre algunes escenes. Sobretot aquelles en què no mataven a ningú. L'única altra diversió era anar de bars i de discos. Si volia fer alguna cosa més que només quedar un dia amb aquella noia, una cosa que durés mesos o anys, havia d'aprendre a entendre els seus gustos. S'havia d'educar, d'ensinistrar. Obligar-se a passar-s'ho bé al teatre, veient pel·lícules rares (d'aquell tio lleig de les ulleres amb qui tots els de l'insti es parteixen el cul) o, simplement, a casa, llegint. Com a bona llibretera, li devia agradar molt llegir.
Va arribar la nòmina i el dia d'intentar una proesa. Només havien passat quinze dies. No havia acabat de llegir el primer llibre, però li faltava ben poc. L'amor (o el que fos) li donava ales per empassar-se aquelles anècdotes que se li feien tan pesades. I això que mentrestant no havia deixat de treballar, d'anar al bar a fer el quinto i de passar pel carrer Sant Gervasi de tant en tant (per acabar d'aprendre's l'horari). No sabia si comprar-se un llibre d'Ors, de Rubén Darío, del mateix Pla, de Russiñol, de Verdaguer, d'en Gaziel, de Riba. Pel que fa als estrangers -Saint-Simon, Barrès, Montaigne, Proust, Stendhal, Nietzsche o Goethe-, eren noms que gairebé no podia pronunciar i, per tant, no pensava pas demanar-ne cap llibre. Ni tampoc dels mil dos-cents trenta-quatre noms que no havia estat capaç ni de retenir.
-Què voldria? -era ella, dimecres a la tarda-.
-He llegit El quadern gris de Josep Pla i veig que recomana molts altres llibres. En voldria un, però que no sigui d'aquests que es tiren mig llibre explicant-te la seva vida.
Havia començat prou bé, fregant la pedanteria. Només li hauria faltat dir el cognom sol, per comptes del nom sencer, i deixar anar com de passada que Pla no sabia escriure i que això de l'Any Pla era una vulgar operació de màrqueting. Per desgràcia, la part final de la frase no acabava de ser prou polida. L'emoció, segurament. Ella feia un somriure de «compri senyor» que podia fer tornar boig algú que no sabés res de vendre.
Després d'una breu negociació en què ell es va posar més nerviós que el dia del llibre de cuina i ella es va mig apiadar d'un client que patia tant per comprar, es va endur Les elegies de Bierville. Va quedar sorprès de veure que aquell nou llibre no era més que un plec de vint fulls amb quatre ratlles escrites. Se'l va llegir en dues hores i no el va acabar d'entendre. Se sentia estafat i es va arribar a plantejar si reclamava que li tornessin els diners. Va decidir que no perquè va suposar que a ella no li agradaria. I potser la renyarien i tot.
-Què dius que què?
Acabava de llegir al bar la tercera elegia del llibret. Encara riuen ara. Allò el va fer decidir a no compartir, d
efinitivament, cap més experiència de lectura amb la colla de l'obra. No per res, si no per no afeblir la seva autoestima, que va pujar fins a sobreeixir amb una pregunta innocent:
-Que li ha agradat?
La noia, que el recordava per la negociació planiana i perquè només feia sis dies que havia comprat les Elegies, ho va preguntar amb bona fe i amb bon sentit comercial. El més important no és captar clients sinó mantenir-los. Ell, però, es va posar a cent. Del «se'n recorda» va estar a punt de passar al «m'estima»; però li va tornar el seny (influència de Pla?). Gairebé no va saber què contestar. El so inarticulat que va emetre (galtes i pòmuls vermells) va ser acceptat com a resposta afirmativa. El punt següent en l'ordre del dia era comprar un altre llibre. Vés a saber com, va sortir d'allà amb La cartoixa de Parma. I amb el diccionari Fabra.
Sense adonar-se'n, se li va ficar al cap que a la noia no li havien agradat les seves mans. Les duia una mica brutes, tenia unes quantes durícies... No, no eren mans ni d'artista ni d'estudiant. Alguna cosa havia de fer i no precisament comprar-se uns guants. Miraria de rentar-se-les bé la pròxima vegada, que seria tardet perquè el pressupost i la velocitat de lectura no donaven per més.
Unes tres setmanes després va tornar a la llibreria. Havia tret el pressupost i el temps estalviant quintos i cinemes. Els de la colla li preguntaven si li passava alguna, però ell deia que no. Qualsevol cosa abans d'explicar la veritat. Aquest cop duia les mans ben cuidades. Se les havia rentades tres vegades i s'havia posat una crema de la seva mare. Fins i tot s'havia llimat les ungles (per uns moments es va sentir maricón, amb aquesta paraula ho va comentar amb si mateix). No sabia on ho havia llegit o a qui l'hi havia sentit dir; però volia tenir les ungles maques per ella.
La noia no el recordava i l'autoestima va caure a nivells ínfims; una mica revifada per la petita conversa que van mantenir. Aquest cop li va fer llegir (es pot dir així) Ibsen: Espectres i Casa de nines.
Allà va començar el final. En dos mesos havia comprat i llegit trenta-cinc llibres. Poesia, narrativa, teatre i assaig. De tot. Nietzsche, Mendoza, Goethe, Ciceró, Baltasar de Castiglione, Maquiavel, Llull, Carme Riera, Schopenhauer, Monzó, García Márquez, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Virgili, Freud, Ovidi, T. Capote, Dant, E.M. Forster, Kafka, Valle-Inclán, García Lorca, els dos Miguels (Mihura i Hernández), Pérec, Shakespeare, Cervantes, Tolstoi, Dostoievski, Joyce i algun altre que no recordava.
La bellesa de la llibreria no estava gaire seduïda, tot just una mica impressionada. Qui sí estava seduïda era la mestressa. La colla de l'obra el veien només a la feina. Quan anaven al bar, de vegades parlaven d'ell. Al·lucinaven (amb aquesta paraula ho deien) perquè havia deixat de trucar-los i quan li trucaven ells o li deien res a l'obra, sempre els donava llargues, amb paraules rares, i no sortia mai. A casa seva el veien estrany però no li deien res. Si no surt, que no surti. Ja és gran i sap el que es fa. Estava canviant. Havia descobert tot un món que no s'acabava mai. No anava amb els nois de l'obra perquè no tenia temps, no volia fer res més que llegir i estar amb la noia de la llibreria (tot i que de vegades llegia tant que l'oblidava). Per altra part, els considerava uns éssers vulgars, barroers, curts, sense substància ni interès. No s'assemblaven en res, no hi compartia res més que la feina, que cada dia li agradava menys. Sempre llegia el diari per trobar-ne una altra.
Un altre mes va passar. Havia perdut la feina per treballar amb tanta desgana. L'atur, però, donava per comprar Petrarca, Eco, Dalí, Aristòtil, Novalis, Twain, Eliot, Torres i algun altre. La mestressa de la llibreria l'hauria adoptat. La noia, evidentment, el coneixia i el saludava si mai el veia pel carrer (mai, perquè només sortia al carrer per firmar a l'INEM, buscar feina i per comprar llibres). El tractaven amb familiaritat quan hi anava a comprar.
Després d'una altra setmana i d'un llibre de Rodoreda, es va llençar. El món de móns dels llibres li havia donat autoestima, paraules, presumpció, bones maneres... Vestia diferent, parlava diferent, es creia fort. I no podia esperar més. El temps que l'havia haguda de contemplar des de darrere la barrera de la timidesa o de la porta de vidre li semblava una eternitat.
-Dóna'm el llibre que més il·lusió et faci perquè te'l penso regalar. Amb el cor a la mà, trobo que ets una meravella. Et conec de fa temps i puc dir-ho.
Com a declaració no era gran cosa, una mica passada d'època i tot. Però va funcionar. La noia va enrogir. Era el primer cop que un client... Bé, algun li havia dit alguna barroeria... Quan una està bona... Aquell noi era... El coneixia... Era tímid... Ai no ho sé... Va triar per a si mateixa Dràcula, de Bram Stoker. El pobre noi va tenir un mig disgust. No sabia perquè però volia que aquella noia hagués escollit poesia decadentista o novel·la surrealista. Stoker era un escriptoret poca cosa. Això deia un crític literari que havia llegit. Malgrat tot, la tendresa del somriure (venedor) amb què li va embolicar la va redimir. Somreia fins amb els ulls. Era inevitable voler menjar-se-la i voler veure-la sempre somrient d'aquella manera. Ell, amb un últim esforç va rematar:
-Ara no te'l regalaré. Te l'obsequiaré aquesta nit. Et convido a sopar. Si vols, és clar.
No s'hi va negar pas. Feia un any i mig que havia acabat amb l'últim nòvio, un pagesot que no sabia tractar-la i que no tenia tema de conversa si diumenge no hi havia Barça. Després, només històries d'una nit. Aquell noi es veia diferent. Al principi sí que semblava una mica paleta, però ara... Per provar...
Van sortir a sopar. A La Cucanya. Amb la moto d'ella. La taula que dóna a la vidriera, davant del mar. I amb lluna plena. Què més es pot demanar? Tomàquet amb mozzarella, entremesos variats, lluç amb salsa d'ametlles i nyores, calamarsons farcits, Viña Sol i el famós carro de les postres. Amb el te i el cafè vénen els regals i la conversa s'acaba de distendre. Ella li ha comprat Frankenstein i el vol convèncer que és una gran obra. Estudia Humanitats a Bellaterra i repeteix gairebé lletra per lletra el que va dir el professor per justificar el seu gust per les històries de monstres. A ell li agrada veure aquesta erudició de lloro i somriu. Ella somriu mentre parla i s'endolceix veient-lo somriure.
Només falta dir que aquella nit va ser perfecta però que aquella relació no va funcionar. Eren massa diferents malgrat tot. Ella era cruel i ell era un nou pedant. No hi va haver sang de miracle. L'amor no és res més que un artifici dels llibres. Anys després, ell comprava en una altra llibreria, però de tant en tant encara passava per la del carrer Sant Gervasi per veure-la despatxar. Després somreia i marxava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Màxim Serranos Soler

Màxim Serranos Soler

4 Relats

4 Comentaris

6884 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Ha publicat tres llibres de narracions heterogènies: Incipit vila nova (i la Geltrú), La seducció de la vida (al qual pertany «La seducció de la cultura») i Paramites (on trobareu «Conservat en origen»). Els dos darrers es poden trobar en versió ebook a edi.cat, gràcies a l'editorial El Cep i la Nansa. «Bona fide» es va publicar a la revista literària luxemburguesa abril. «Ves fumant, Cels» és inèdit (si més no en la versió disponible aquí). En francès, ha publicat Le suicide du phénix. En italià, La seduzione della vita. El 2013 va publicar Explicit vila nova, una novel·la fantàstica d'autoficció paròdica.