CONFITS

Confits! Quina il·lusió que em fan! Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el què digui el metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més de sucre?
Ai, els confits... T'he explicat mai que quan era jove en comprava una paperina cada dissabte a la tarda amb la tieta Rosa? Potser et semblaré una bleda, però aleshores era de les coses que em feien més feliç. Demanava d'aquells ben llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís, i després ens els menjàvem tot passejant, de bracet, pel Carrer Gran. I alguna vegada demanava també un grapat petit de caramels de pinyons; però això molt de tant en tant, com si fos una dolenteria, i en guardava un per a la Nuri de la merceria.
A la tieta li va costar convèncer la mare; no pots tenir la mossa tancada sempre a casa, que se'ns quedarà per vestir sants! Però la mare s'hi resistia amb l'excusa de la feina, que teníem piles de roba per cosir i entregar cada dilluns. Que sense home no era fàcil tirar endavant, es queixava sempre. I jo abaixava la mirada i les escoltava sense dir res envejant, en secret, el caràcter decidit de la tieta Rosa que li duia li contrària, tot i ser la més petita de les germanes. I així va ser com, amb la insistència de la tieta, la mare em deixà sortir els dissabtes a la tarda a mirar aparadors, però només una estona i amb la condició que la tieta vingués amb mi, perquè on havia d'anar una noia tota sola en els temps que corrien? I em passava tota la setmana sense sortir de la galeria al fons del passadís i que donava als patis interiors, només amb el so del trico-trico de la màquina de cosir i amb l'única companyia de la mare que, d'ençà que havia enviudat, s'havia tornat callada i freda com el gel. I jo, en silenci, esperava amb candeletes que arribés el dissabte i que sonés el pica-porta de l'escala. Aleshores entrava la tieta, tota mudada i em deia, au va nena, on vas així? vinga, pentina't i arregla't, i posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant estar-te aquí tancada! I treia un potet de polvos i me'ls empastifava per les galtes davant la mirada severa de la mare; sembleu dues pepes! I jo em moria de vergonya però pensava que, tan de bo, jo fos filla de la tieta Rosa.
Ens arribàvem al Carrer Gran, les dues de bracet, i ens aturàvem a la pastisseria. Només obrir i sentir el ding-dong de la campaneta de la porta, ja m'arribava aquella olor dolçassa i penetrant que m'encantava. Crec que encara avui, si tanco els ulls i ensumo, la sento. Perfectament. Com si se m'hagués quedat enganxada al nas per sempre. I anàvem directament a la zona dels confits, a aquell mostrador amb una dotzena de pots de vidre que contenien tota mena de dolços. I demanàvem una paperina de confits dels més grossos, dels que duren molta estona a la boca. I a mi m'agradava la paperina perquè era de paper dur i hi tenia dibuixat un confit que feia l'ullet i unes lletres que l'envoltaven i deien Confites y peladillas R. Amargant, i a mi això em feia riure, ja pots comptar quina bestiesa, perquè els confits eren dolços i allò d'amargant semblava que ho deien pels confits i no pel nom de l'amo.
I després enfilàvem carrer amunt sense parlar perquè teníem la boca plena, i a mi se m'escapava el riure quan ens trobàvem algun conegut i la tieta intentava dissimular fent veure que no l'havia vist, per tal de no haver de saludar-lo amb la boca plena de salivera anisada. Fins que arribàvem a la botiga de llanes i fils de la cantonada. Allà era jo qui la tibava pel braç i la feia aturar, mira quines puntes més boniques! Un dia m'agradaria fer unes tovalles i brodar-hi fulles de tots els colors. Tu el que has fer és sortir més, noia, que ja et passes el dia amb el didal al dit. Que no tens amigues?
La Nuri de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a comprar. Però a vegades tenia feina i no ens podíem entretenir gaire. I mentre m'esperava, jo la mirava com feinejava i l'admirava perquè sabia trobar aquell botó exacte que una clienta li demanava, d'entre mil calaixets tots iguals, en aquella paret que a mi em semblava que no s'acabava mai. Amb la Nuri sí que ens aveníem, però mai ens veiem fora de la merceria. Ella treballava fins tard perquè quan tancava la botiga encara s'hi quedava per endreçar el magatzem. I jo, tancada a casa, cosint tot el dia fins que els ulls se'm tancaven de cansament.
Però a mi el que m'agradava més d'aquells passejos amb la tieta Rosa era passar per davant dels Cines Nacional. Quan m'hi acostava ja em posava nerviosa, que bleda que era aleshores! I jo crec que, malgrat els meus esforços per dissimular, la tieta se'n va adonar des del primer dia perquè sempre li passava alguna cosa quan arribàvem a l'entrada principal. S'aturava per buscar un mocador que no acabava de trobar mai a dins de la bossa, ai carall, on l'he posat? si jo l'he agafat abans de sortir de casa... O s'aturava a la botiga del costat que era una carnisseria i em parlava del bull que menjava de petita i que enviaven els cosins de Cardona que mataven el porc allà al poble. I jo frisava per fugir d'allà sentint-me cremar, al clatell, la seva mirada. Perquè jo sabia que ell hi era i que sempre m'observava de reüll. M'esperava cada dissabte? Sortia a netejar els vidres justament a aquella hora per veurem passar? Em moria de vergonya de pensar que la tieta pogués sospitar que hi havia un noi que m'agradava. El noi del cinema, li deia jo en els meus pensaments, perquè no sabia com es deia. I, a mesura que el temps passava i jo el veia cada dissabte allà a la porta del cinema escombrant o netejant els vidres, tota jo anava sentint aquella escalforeta que eixampla el pit. Fins que un dia la tieta Rosa em va dir, què et sembla si dissabte que ve anem al cinema? Au, va, entrem a mirar que fan? I jo em vaig sentir defallir. Ara? vols dir? I per què no? I ell era allà davant meu, la mirada del color de l'ametlla torrada i un somriure d'orella a orella. Bon dia, senyoreta, i ens va obrir la porta. Quin noi més ben educat, no et sembla? em xiuxiuejà ella a cau d'orella. I jo mirava a terra amb les galtes enceses. I la tieta, perdoneu, jove, ens podríeu dir si la setmana que ve també faran aquesta? Sí, senyora, tot el mes d'octubre. I la seva veu era greu, i jo me'n vaig enamorar. És que a la meva neboda Eulàlia i a mi ens faria il·lusió venir dissabte que ve a aquesta hora. Les galtes em cremaven i, per dissimular, vaig treure la paperina de confits i me'n vaig posar un a la boca. Ens la recomaneu? Oi, tant que sí, senyora! Ai, jove, que potser voleu un confit? I jo em fonia i no sabia ja on mirar. No, gràcies, ara estic treballant. Un cop fora el carrer vaig girar-me un instant; el vaig veure encara palplantat al mig de l'entrada, i em va semblar que deia Eulàlia, fent-me adéu amb la mà. Un gest que jo li vaig tornar, fulminant, sense que la tieta em veiés. I en aquell moment vaig saber que m'hi casaria. Va resultar que es deia Isidre. L'avi Isidre, al cel sia.
Però t'explicava allò del passeig amb la tieta, oi? Doncs un cop arribàvem a la parròquia, posàvem una llàntia a Sant Quirze i Santa Julita, perquè la tieta hi tenia molta devoció, donàvem mitja volta i refèiem el camí cap a casa. Però, de tornada, ens aturàvem sempre a la placeta a veure com els infants donaven menjar als coloms. Besses. Negres i rodones, les que venien a cal graner de la cantonada. I jo m'imaginava que eren com petits confits per a coloms, perquè s'hi delien tant com jo. Fa anys que no en veig de besses. Serà que avui en dia ja ningú pensa en els coloms? Però aleshores sí que la gent els hi en donava i a mi m'agradava passar pel mig i fer-los volar mentre la tieta seia en un banc i es fregava els peus adolorits, ai aquests talons!
I després tornàvem a casa i, només obrir la porta, ja sentia el trico-trico de la màquina al fons de la galeria. Ja som aquí, mare. Em treia la jaqueta i em posava la bata encara amb fils enganxats i agulles a la solapa. Una pila de camises m'esperaven per fer traus i cosir botons. Au, va, nena, espavila, que avui us heu entretingut més del compte i el més calent és a l'aigüera!
I la tieta em feia l'ullet i em deia fins dissabte, bonica. I em feia un petó. Un petó amb gust de confit.