Com un malson

Un relat de: flor d'hivern

25 de març de 1998.

Està escoltant el meu somiqueig darrera la porta. Noto la seva presència i els seus intents per recobrar l'alè. Tinc la nena als braços;se m'ha quedat adormida. L'estiro al llit i la tapo amb una manta. Ella està bé; encara és massa petita per adonar-se de tot el que ens està passant.

No em puc treure del cap aquella esgarrifosa imatge. La sala d'estar, despullada de valor, tot esmicolat al terra, a bocins, i ell sobre meu, com foll, amb la cara encesa de ràbia. No m'explico què ha succeït. Sé que m'estima, que em necesita. Sé que això que s'ha donat avui no tornarà a ocórrer; seria incapaç de fer-me mal.
Em miro la nena, amb la seva cara d'àngel em fa reviure aquells temps on tot era felicitat. Per un moment m'havia oblidat d'això i, fins i tot, se m'havia dibuixat un somriure als llavis. Vaig despertar d'aquell bell somni quan el vaig sentir tossir. Intento dormir, demà serà un altre dia..un dia on tot recobrarà el seu estat normal.

6 d'abril de 1998.

Ho ha tornat a fer. Començo a estar molt espantada. Avui he hagut de sortir amb ulleres fosques al carrer, tapada fins al coll. Espero que ningú s'adoni del morat de sota la orella. Ell s'està apoderant de mi, em té a les seves mans. Sé que d'aquí poc s'haurà acabat tot,serà, tan sols, un antic malson, per això no perdo l'esperança.

17 d'abril 1998.

La Sandra ho sap tot. Ahir, quan m'estava canviant, va entrar a la meva habitació i em va veure la marca del cinturó de l'esquena. Quan em vaig sentir descoberta se'm va fer un nus a la gola. Ella no va preguntar, tan sols va abraçar-me.
M'he passat la nit en blanc, pensant una sol·lució, però em té atrapada, no puc fer res, jo l'estimo. Estic desesperada.

29 d'abril de 1998.

Cada cop és pitjor. Avui m'ha costat aixecar-me del llit. No pas només pels morats, sinó perquè m'ha fet creure que jo no servia per res. És inútil parlar amb ell. He portat la nena a casa els avis. Sé que així estarà segura. Ell no en vol saber res, de la petita. Només em vol a mi.

16 de maig de 1998.

Qui es podia pensar que acabaria així? Ell té la custodia del meu angelet i jo estic aquí tancada amb un informe que diu que pateixo transtorns mentals. La meva nena…el seu pare si que és boig!
Tinc un ganivet aquí al costat, em corren males intencions per dintre. No sóc egoïsta però no puc lluitar més, no tinc forces; tampoc en tinc ganes.
Aquestes seran les últimes línies de la meva vida.

Si algú està llegint això és perquè jo ja no i sóc. Només vull deixar una cosa clara:
Jo no estava boja!

Comentaris

  • un relat dur...[Ofensiu]
    Capdelin | 11-04-2006 | Valoració: 10

    sobretot quan hi ha un menor pel mig...
    per desgràcia no és un relat de ciència ficció, existeix tràgicament i ara comença una consciència social sobre aquest tema...
    Quanta gent buscant "l'home de la seva vida, es troben amb l'home de la seva mort"
    i alguns, a més i més de maltractadors són irònics, perversos i acaben psicològicament fent caure les sospites i les culpes sobre la pròpia víctima...
    I li diuen "el joc de l'amor"... escac i mat!
    una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de flor d'hivern

flor d'hivern

4 Relats

3 Comentaris

3620 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00