Com hi ha món...!

Et desitjo, molt sincerament, que el teu guerrer intern no deixi mai de ser un somiador, que tot i cansat escolti els seus anhels i lluiti per ells, que es prengui el temps necessari i prudent ( ni poc, ni massa ) per respondre els interrogants que creen les paraules, que obri portes i miri enfora de sí mateix i que, en trobar el sender que mena on vol anar, hi camini, decididament.

Tot sovint ens enfrontem a petites batalles... fins i tot a grans guerres dins la nostra mida. Saber que tenim metes ajuda molt a enfrontar-se!

M'ha agradat molt especialment aquest poema teu. Resulta encoratjador, per proximitat!

T'envio una abraçada per acompanyar-te una estona el trajecte d'avui,
Unaquimera

M'ha agradat molt aquesta semblança. Som guerrers intrèpids, tots lluitem d'una manera o d'una altra. Potser no tots en som conscients. Comencem per nosaltres mateixos, descobrint les nostres pors, els nostres anhels, les nostres limitacions, la nostra força. I quan ho coneixem, envaim altres territoris, ens proposem altres objectius, i avancem pam a pam, poc a poc, amb por d'equivocar-nos. Però si ens equivoquem, tornem a començar.
Veus un sol camí, tens una fita i, tard o aviat, l'aconseguiràs.

Una agraçada.

Bonic. Realment es nota que tens ganes d'aconseguir alguna cosa. Ets el guerrer que ha de fer front a perills, però cautelós, ben fet. El que s'amaga darrere de tot això s'ha de descobrir sense perdre per a res la confiança en aquest guerrer que duus dins.