CEL SERÉ I PLOU ( teresa serramià i samsó)

CEL SERÈ, I PLOU

Malgrat sigui serè,
el cel, plouen les penes
a dolls sota cobert,
sense ni un bri de núvol,
llagrimegen avall,
desplegant-se en cortines
de perles i cristalls
que cauen i se't trenquen
dins l'ànima esquerdada.
Tan se val si tot és
ben fermat i tancat,
i has obert el paraigua
d'una pretesa joia
sens barnilles ni mànec.
No cal que t'aixopluguis
en aquell ràfec càlid
d'aquest record amable.
T'arrosseguen les penes
riera avall del dia,
de llamps, van desbordant-te.
Pregues socors en va
al cel pintat de blau,
que, amb ulls de sol sorprès,
et mira sens comprendre
perquè, sota paraigua,
o a recer dins ca teva,
sense ni un bri de núvol,
mig ofegant-te dius:
plou a bots i barrals.