Castells de sorra

Víctor, Marina, Joan, Francesc, Eva,...
ombres en un món fictici,
miratges dins del buït.

Tan sols el teu record és real,
ets tu l'únic ser,
la teva forma és la forma del meu cor,
els teus sentits el meu sentit,
la teva mirada el meu horitzó.

Visc un present inexistent,
a força de viure't,
a força de llàgrimes exhaurides,
de plaers oblidats,
de desitjos abandonats.

Tan sols el teu record és real,
perquè el teu record és l'aire,
és tot i és res,
respirant et tinc i respirant et perdo,
com l'onada de la mar,
que eborra els castells
que l'infant construeix, obstinat.

Tan sols el teu record és real,
perquè penetra en mi,
perquè, a voltes, el teu record sóc jo,
doncs no visc si no ets tu qui viu.

Quan els meus pensaments,
nostàlgics, s'amaren de tu,
entro en el gran buït,
i sóc ombra per uns instants,
i penso que algún dia moriré,
i no sentiré la mort,
perquè sóc aliè a la vida i,
potser,
només potser,
el dia que jo mori,
esdevindré record i viuré en tu, ves,
qui sap, potser dins el teu cor.

Abans que l'onada
ensorri el meu darrer castell,
vull dir-te que t'he estimat,
que cada gra de sorra
era una part de mi,
que jo he estat els meus castells,
que m'he lliurat a la mar i,
que cada onada,
fou un bes inoblidable.