CASES FRANCESC VIÑAS DORDAL. MOIÀ. MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

Feia un dia fred i solejat quan el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins a Moià per retrat el conjunt arquitectònic de tres cases que varen pertànyer al tenor Francesc Viñas i Dordal ( Moià, Bages, 1863 —Barcelona, 1933 )



La de l'extrem dret té un interessant voladís sobre teulada.

La dita casa del mig, correspon a la casa on va néixer el tenor, i en la que va viure sempre el seu pare, Viñas va dur a terme vàries remodelacions entre 1890 i 1900 que van donar a l'edifici un caire amb influències d'estil Noucentista.

La de l'extrem esquerre és una torre feta de pedra amb esgrafiats en els dintells de les finestres i balcó també de pedra aixecat damunt de mènsules amb volutes. Portal senzill i torre aixecada al costat amb terrassa a la part superior.



Costa de creure que les tres cases s’aixequessin per ‘mans anònimes’ màxim quan treballaven per una persona que era en aquella època una celebritat internacional. Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels mestres d’obres i/o arquitectes que en foren responsables.

A tall d’exemple s’atribueix l’autoria de les capelletes del primer jardí, a l’ Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms,[1] 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926), i pel que fa al colomar se’n adjudica la paternitat al Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956).

Jacint Vilardell i Permanyer ( Barcelona 1894 – 1967 ), gendre del tenor, n’ordenava una remodelació els anys 1956-60.

Avui, les cases i el jardí presenten un evident estat d’abandó.

En el cens de 1877 vivien a la capital del Moianes 2.784 ànimes devotes de l’església Catòlica Apostòlica i Romana, i en el cens de 1940, mort ja el tenor, eren només 2.134 que afirmaven la seva fe catòlica com escut contra la repressió.

L’exercici 2012, en un context de crisis econòmica sense parangó històric el nombre d’habitants de Moià era de 5.793.



Francesc Viñas i Dordal , donava una forta embranzida de modernitat a la seva Vila natal, que no l’ha sabut o pogut mantenir activa, i que per la pura inèrcia ha acabat esgotant el seu impuls.