CARTA

La dona que voltava la cinquantena i que feia hores que viatjava en el tren escrivia una llarga carta a l'home del qual s'allunyava. Tenia tantes coses a dir-li... Tantes com havia callat durant els darrers anys. Tantes que ell no havia volgut sentir, perquè no les volia saber. Però, ara, ella les havia escrit i les rellegia una i altra vegada. Feia correccions. Li explicava ho malament que s'ho havia passat, el que havia patit, el que havia plorat. Amb els ulls humits i el cor adolorit li parlava de com s'havia sentit humiliada, enganyada, rebutjada. De com i perquè havia aguantat tant. Amb el bolígraf a punt, dubtava si acabar-la proposant-li tornar a començar passats uns dies, o potser unes setmanes... havia de pensar. Havia de pensar que més estava disposada a posar de la seva part. Que més estava disposada a aguantar. Dubtava. Dubtava molt. Dubtava massa?
Una veu va anunciar pels altaveus que estaven arribant a l'estació de destí. La dona va fer un estrany somriure i, molt lentament, va començar a estripar la carta fins a fer-ne trossets molt petits.