Carta des del naufragi (I)

El vaixell d'unes mides descomunals
avança lentament.

Sense cap pressa descriu una recta trajectòria
en una mar que sembla refredar-se al seu pas,
enfosquir-se; com si la nau li comuniqués
una informació gèlida i li transmetés
un sabor opiaci que el fes dormir.

I al seu voltant es fa la calma.
Avança com les grans tisores esmolades
que tallen una roba i dibuixen
unes ones simètriques a cada banda.
I deixa una baba de cargol enorme, ampla.

La proa podria semblar un edifici
de cinc plantes, un edifici vell, suburbial,
sense inquilins, tanmateix sense finestres.
Edifici de carrer humit, estret,
que per aquestes mecàniques del pensament
situem en un atzucac, sí, malgrat hagi mar
a totes bandes es respira l'atzucac però a la inversa,
o sigui, dins el vaixell.
La negror de les seves planxes,
una mescla de rovell i de pintura negra
en descomposició insinua el seu tacte
de objecte fos, brut, apegalós
com pintura vella. No podem dir
que sigui un vaixell
de càrrega o de passatgers, petroler o de guerra:
es massa enorme, inabarcable.
Per la dimensió de les seves parets laterals
veiem un penya-segat fet de roca però en moviment,
de manera que la coberta queda fora del nostre abast...
no té descripció possible.

Avança lentament però ja s'albira la platja,
una platja de banyistes absents,
aletargats sota el sol més punyent.
Entre les bromes d'humitat ningú albira aquella ombra,
fins i tot aquells que la poden reconèixer
continuen la seva nul·la activitat.
Pensen que el mar, que creuen conèixer,
no pot portar més que una brisa agradable,
tampoc peixos que ja no juguen propers a les costes.
Enfila lentament, rectament, directament,
similar a una ona gegant cap a la sorra.
És una situació que cap dels rostres estiuencs
pot sospitar però finalment va prenent vida, cos.
Arriba el moment en què pràcticament
s'eclipsa el sol que apareix a la platja i
les boques comencen a obrir-se,
algunes de forma espasmòdica.

Uns instants després la platja és buida,
només resten, ballant una dansa arremolinada
produïda per un fort vent, tovalloles i ombrel·les
que finalment acaben flotant a l'aigua
com les restes d'un naufragi.