Carta des de la mort

Si em penses i no hi sóc deixa de pensar-me, que qualsevol vaguetat em portarà on ets tu. Però si no és així, si després de tant de temps han mort totes les meravelles que vam fer viure i ja no em penses, abandona tot el que tens de mi, fins i tot el dolor, que qualsevol vaguetat m'allunyarà de tu per sempre. Jo et penso des de la solitud que arrangen els teus records en l'exactitud d'aquest sepulcre des d'on un crit de vida el respon només un silenci dramàtic. Em conec pam a pam la seva extensió, la seva amplitud, i en les mesures que em concreten en un espai minúscul m'agrada pensar que em penses i que res ha estat en va. Fins i tot des del clot on visc somort seria capàs d'aixecar-me i caminar fins a tu, ni que fos cert el risc que el somni de tu fos només precisament un somni.

Aquestes paraules que quedaran com sempre en un oblit inconegut són la meva redempció, fora d'elles no em resta vida. Ni fora de tu en elles. Fora de tu ni les lletres em serven d'un destí obstinat a la cruesa i penso que escriure és, ara, una necessitat, demà serà la insuficiència.

A vegades, mentre escric absurditats sense sentit, una remor de passes em sobresalta i, més enllà de la tàpia que em sepulta, escolto les veus d'una presència inesperada. M'agrada pensar que ets tu, que m'has pensat en la distància i em portes flors per no oblidar-me. Llavors les veus se'm fan estranyes i torno a pensar que, una vegada més, continues sense pensar-me, la meva làpida segueix igual de bruta i jo, des del meu sepulcre, m'aventuro de nou a la difícil empresa d'ignorar que encara t'estimo.