Carpe diem

Aquell no era un matí com els altres. Els nervis el desfeien per dins. La desgana i el neguit podien amb ell aquell matí.
Va provar de matar el temps arreglant-se i finalment, assegut al sofà, mirant a través de la televisió apagada, va esgotar els pocs minuts que li sobraven.
La nit abans havia rebut aquella trucada. Era per això que hi anava. Ell no n’era gaire d’anar al metge. Però feia unes setmanes que se sentia cansat.
El metge no es va fer gaire de pregar. El posat que duia no li va donar peu a pensar que les notícies eren massa bones. Aquell home amb bata blanca el va convidar a seure davant seu. Mai li havien agradat els llocs on has de seure davant d’algú, separats per la taula que distingeix entre el local i el visitant.
Al metge semblava que li costés engegar, feia esforços en va d’articular paraules. Després d’uns minuts tensos, va parlar com si algú l’empenyés del darrere, i malgrat la seva resistència, alguna força més gran l’obligués a parlar. Era terminal. A l’home li quedaven un parell de dies de vida.
Evidentment el metge acabava de sortir de la facultat, ho demostraven les seves tremolors a l’hora de comunicar-li el diagnòstic.
L’home va sortir de la clínica absort entre els seus pensaments. No sabia què li tocava fer en un moment com aquest. Pel seu cap van passar més coses de les que ho havien fet en tota la seva vida. Era una persona que sempre s’havia preocupat de mantenir la seva vida en ordre, i morir-se l’ obligava a modificar-la tota... Això era el que més l’indignava. Ho tenia tot tan ben organitzat!
Va trigar molt menys del que hagués trigat un dia normal en arribar a casa seva. Tenia presa. Va pujar les escales de dues en dues i va entrar al seu despatx. Un cop va ser-hi va tenir aquella sensació de no saber què hi has anat a fer a aquell lloc, i va marxar de casa.
Va aturar-se davant de la llibreria on comprava el diari cada matí, i va comprar-s’hi una llibreta.
Va caminar fins al bar que sovintejava quan era més jove (els últims anys havia tingut massa feina com per anar-hi) i va demanar un cafè sol. Va asseure’s en una de les taules del fons, rodones i petites. Aquell bar li agradava molt. Era petit i fosc, amb quadres modernistes a les parets. Va agafar la llibreta i va començar a pensar. A la primera pàgina va escriure-hi : dilluns 7 de maig, i ho va subratllar amb molta cura, com de ben petit havia après a fer les coses. En aquella va fer una llista de les coses que necessitava fer amb urgència, marcant amb un asterisc les de major prioritat. Va resumir les expectatives de la seva vida en una escassa setmana.
Durant els següents dies va anar marcant les coses que feia de la seva llista. Va quedar amb antics amics als que tenia pensat algun dia retrobar, va quedar amb la seva parella i va deixar-la, no volia limitar les seves possibilitats de gaudir de tot en aquells pocs dies que li quedaven, va deixar la feina i es va permetre el luxe de dir-li al seu cap el que pensava d’ell i de la seva família, va vendre’s tot el que tenia (no tenia ningú a qui deixar-li d’herència) i va gastar-se els diners en fer les coses que el seu esperit estalviador mai li havien permès fer, va practicar els esports de risc que més por li feien ( ben mirat, havia de morir d’una manera o altra...). i durant aquella setmana va viure així, gaudint al màxim de tot el que la vida li oferia...
La sorpresa va arribar una setmana després. Més o menys a la mateixa hora del vespre que l’altra vegada, va rebre una trucada de l’hospital. Li donaven cita urgent per la dia següent.
Va llevar-se de bon matí (havia d’aprofitar les hores al màxim. Gairebé ni menjava ni dormia. Una pèrdua de temps, pensava.) i va dirigir-se a l’hospital. Allà el va atendre un metge més gran que el de l’última vegada. L’home semblava altiu, l’experiència i la seva posició el feien sentir superior als altres. Sense donar-li tantes voltes com l’altre metge, el va fer passar al petit despatx, tot de color blanc (va recordar en aquell moment totes les parets blanques que sempre l’havien posat neguitós: la sala on els vacunaven a l’escola, el dentista, el despatx del director on una vegada el van castigar de petit, el menjador dels sogres...), i va dir-li amb tota la tranquil•litat que el seu caràcter li permetia, que hi havia hagut un lamentable error. El metge feia la seva feina, amb els anys havia après tant a no implicar-se en els casos que la fredor l’havia envaït del tot. Va remenar uns papers fins que, convençut, en va separar un sobre i d’on va treure el resultat d’uns anàlisi que va mostrar a l’home. Aquest se’ls va mirar amb poc esma, no entenia què estava passant, mai havia entès com descodificar aquesta mena de llenguatge enrevessat que fan servir els metges. Va mirar amb cara d’interrogant al metge i va dir-li que siusplau s’afanyés que tenia moltes coses a fer. Els resultats s’havien intercanviat. Ell estava completament sa, només li feia falta prendre una mica de vitamines i problema resolt.
L’home va sortir de la clínica absort entre els seus pensaments. No sabia què li tocava fer en un moment com aquest. Pel seu cap van passar més coses de les que ho havien fet en tota la seva vida. Era una persona que sempre s’havia preocupat de mantenir la seva vida en ordre, i viure l’obligava a modificar-la tota... de nou.