Cara de lluna

El moviment dels caps de la gent que deambula amb rostres incerts i desconeguts per Les Rambles el posa una mica nerviós, però en Pol, un noiet de set anys acabats de complir, es resigna a seguir la monòtona processó agafat de la mà de la seva mare, que té por de perdre'l entre la multitud de cames alienes. Per la mare d'en Pol la seva descripció és senzilla: "un nen amb cara de lluna, com tota la meva família", presumeix sovint. Al cap hi porta un gorro de llana negre que li tapa els cabells bruns i el protegeix del vent que bufa aquests dies freds de gener, i va vestit amb un xandall blau marí i un anorac vermell heretat del seu germà gran, l'Abel, que se'n va anar a viure a Toronto, deixant-se portar per l'atzar i les aigües de l'Atlàntic, fart potser una mica de tot. De l'Abel ja fa tres anys que no en saben res.

En Pol encara viu en la innocència i sap sobreviure sense pensar massa, lluny de la tristesa i la decepció dels adults. Tot i això, malgrat que la seva mare sovint malparli de l'Abel per haver fet quelcom apartat del seu criteri rígid, el petit el troba molt a faltar. De vegades té records vagues de les tardes en què l'anava a recollir a l'escola i el deixava que jugués als gronxadors fins que el sol es ponia; dels dies en què anaven a cine o a la platja amb el Ford Fiesta de segona mà que l'Abel es va comprar en treure's el carnet de conduir. Mai podrà oblidar les llargues vetllades en família, els acudits, les rialles; tampoc les bromes pesades, els plors i la ràbia que a vegades fa ser el germà petit. Mai podrà oblidar la llarga malaltia de l'Abel, que els va marcar a tots per sempre.

L'Abel va guanyar la batalla a la mort, va lluitar i va valer la pena. No obstant això, després d'un any de llits i parets blanques, va decidir que necessitava un canvi d'aires, que a casa s'ofegava, que volia estendre les ales i volar enllà, fugir d'una realitat ja massa demacrada, d'un context de dolor que durant tot aquell temps només l'havia pogut mirar com un malalt, amb ulls de pena, compassius. La mare no li va poder perdonar aquesta fugida i sovint renega del seu fill gran, que els va abandonar, a ella i al petit, deixant-los a l'estacada. De vegades, submergida en l'ira, fins i tot diu que tan de bo el seu fill no se n'hagués sortit. En Pol i l'Abel només són germans de mare. El pare de l'Abel és mort i el d'en Pol simplement no té nom. Potser la rancúnia de la mare només la provoca la solitud.

Les Rambles segueixen igual de bullicioses. En Pol i la seva mare es creuen amb centenars de persones que possiblement mai sabran qui són ni què els agrada sopar. S'aturen tots dos a una de les moltes parades d'animals. El nen es distreu amb els conills porcins de coloraines mentre es pregunta d'on deuen venir aquestes bestioles tan estranyes. La mare observa la cara de preocupació de la venedora, d'uns cinquanta anys, sense ser capaç d'endevinar què li passa. La venedora només està pendent d'un home paquistanès que en aquest moment travessa el carrer i se li apropa. Comença ella, a parlar: "se m'ha escapat el bengalí", li etziba. Ell li contesta cridant, creant frases inintel·ligibles, fent-li gestos amb les mans, i finalment la venedora esclata i plora.

La mare somriu, li ha fet gràcia ser l'espectadora passiva de la història potser ridícula de la venedora, l'ocell exòtic perdut i l'amo cridaner, entre tantes i tantes històries que deuen estar passant en aquest mateix moment a Les Rambles. "A tothom li agrada saber que els altres també ploren", es diu per dins, consolant-se a si mateixa de tants anys de dolor contingut.

Al costat de la parada de la venedora ploramiques hi ha un mim. Ni en Pol ni la mare no l'han vist però ell ja fa estona que els mira de reguitzell dissimulant davant dels turistes curiosos que li fan fotos en multitud. Va disfressat de cowboy sense massa traça. Passa bastant desapercebut, no és cap estrella entre els mims, segurament els diners que té acumulats al pot de ferro col·locat per a les donacions dels vianants no li arribaran ni per comprar el sopar del vespre. Sembla un noi jove, d'uns trenta anys, corpulent, atractiu. En Pol està pendent dels conills i la mare de riure's dels plors de la venedora; possiblement mai percebran la seva presència ni veuran en ell els ulls que tan anhelen veure. Els caps de la gent de Les Rambles deambulen amunt i avall com si se'ls escapés alguna espècie de tren, però ja fa estona que quelcom s'ha aturat, per aquest mim amb cara de lluna.