Camí de Croatan

Camí de Croatan

L'història oficial de l'inici del colonialisme anglès a América ens fa parlar de Roanoke, la primera colonia d'anglaterra al Nou Món. Segons els llibres oficials d'història aquests primers asentaments no van prosperar, i els indefensos colons van morir a mans dels salvatges indigenes. Tot i això, segons l'història oral americana el que va passar realment és que quan els vaixells anglesos marxaren cap a la Metropolis, deixant allà els colons durant un llarg periode de temps, els colons marxaren també. Quan els vaixells van tornar l'únic missatge que va restar d'aquells colons, portats allà com a llavor de civilització al caotic i salvatge nou món, fou: Hem marxat a Croatan.
Pel que sembla Croatan no era un indret mític de l'estil del Dorado, sinó una tribu propera d'indis que desde un principi s'havien mostrat amistosos amb aquells nous pobladors. Sigui certa aquesta història o simplement un mite ens mostra una cosa bàsica, la fascinació de la població europea llargament sotmesa a dogmes i normes, per la llibertat que el nou i salvatge món supossava.
Potser aquest pobladors de Roanoke no van marxar a Croatan, però si que és cert que al llarg de la nova història del continent americà molts foren els que buscant la llibertat fugiren de les convencions del Vell Món europeu i es convertiren en nous salvatges. Així fins a l'actualitat, a tot el llarg d'América s'han conservat poblacions de Maroons o Cimarrons. Formats per antics bucaners, esclaus fugitius, indigenes o blancs fugits de la justicia de les noves colònies marxaren i s'uniren per formar noves comunitats lliures i formades per individus iguals, per sobre de les seves procedencies.
Els casos foren molt diversos, desde el Carib fins a les planicies Nord-americanes, on s'uniren a tribus nadiues com els Seminoles o els Cherokees. Aquests grups, automarginats de les noves colònies i de les tradicions religioses europees van creixer culturalment rebutjant el racisme de les colònies d'origen i es van enriquir barrejant les seves tradicions (africanes, europees o americanes).
Molts dels esclaus africans van veure com foren aquestes poblacions de maroons els que van conservar les seves creences, i com foren també aquestes propies comunitats graons bàsics del Tren subterrani, la xarxa per la qual es va facilitar la fuga de molts esclaus negres.
Aquesta intensa barreja cultural va propiciar l'aparició de religions com el Vudú o la Santeria, que molts d'aquests grups asumiren com una forma propia d'auto-rehivindicar-se. Que fa doncs que fets culturals com el Vudu o altres tradicions mestisses mantinguin encara una visió tan fosca entre les societats europees? És fàcil. Els estats europeus, davant d'aquesta barreja no podien permetre reconeixer l'existencia del salvatge, i molt menys la conversió d'aquests colons blancs en maroons.
El principal punt el trobem a l'independència d'Haiti. Europa, fins a cert punt, podia acceptar l'independència dels territoris americans a mans de oligarquies americanes, de tradició i religió cumunes, amb els quals no va trigar a establir després de les diverses guerres d'independència. El que no podia permetre era la revolta dels salvatges o dels esclaus. Per això l'independència d'Haití, de majoria esclava o maroon no era admissible a un preu tan baix. Ni tan sols per a una França revolucionaria on al mateix moment es corejava pels carrers l'eslogan de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Calia demonitzar totes aquestes tradicions, com el propi Vudu. Haiti, un dels països més pobres del món, encara està pagant les conseqüencies.