Cercador
Calibre 32
Un relat de: RogerMontblanc98- Compartir:
La cara pàl•lida, els ulls trencats enmig d’un mar d’aigua i la boca mig oberta, dibuixen el silenci de la sala. El blau tenyeix de color l’escena. L’aire entra dins del cos i escolta la gran festa d’emocions que se celebra, des de fa uns minuts, dins d’aquell ésser congelat.
La lluita començava, ningú s’ensumava qui s’enduria la victòria. Els espectadors no apartaven la mirada, no es podien despistar, en qualsevol moment sorgiria aquell fet inesperat.
Les espases xocaven entre elles repicant, els nervis feien créixer brots de pànic. Tots dos podien perdre la vida sense haver-ho desitjat. L’alè dels contrincants s’escoltava, amb força, des de les grades.
Una bala va interrompre aquell moment.
L’alegria va caure morta sobre la pista. El combat havia acabat. La tristesa començava a ofegar amb les llàgrimes el pavelló. La ràbia perseguia la sorpresa, ella havia estat la culpable de la tragèdia. La por s’amagava de la terrible escena, temia ser la següent ànima en desaparèixer. El fàstic contemplava com la bala havia penetrat, amb punteria, el cap de la seva contrincant.
La trucada atura el capítol de la sèrie del migdia.
- L’àvia és morta – diu la mare amb veu perduda a l’altra banda del telèfon.
El silenci colpeja les emocions. Es desencadena una expressió de sentiments de ràbia. No m’ho puc creure!
Sec a una cadira de la sala. La pistola encara fumeja. La notícia ha esborrat amb sorpresa el meu somriure, la tristesa ha pintat de color blau les llàgrimes del meu rostre.
Una bala del calibre 32 executava, amb sang freda, l’alegria del meu cos.
La lluita començava, ningú s’ensumava qui s’enduria la victòria. Els espectadors no apartaven la mirada, no es podien despistar, en qualsevol moment sorgiria aquell fet inesperat.
Les espases xocaven entre elles repicant, els nervis feien créixer brots de pànic. Tots dos podien perdre la vida sense haver-ho desitjat. L’alè dels contrincants s’escoltava, amb força, des de les grades.
Una bala va interrompre aquell moment.
L’alegria va caure morta sobre la pista. El combat havia acabat. La tristesa començava a ofegar amb les llàgrimes el pavelló. La ràbia perseguia la sorpresa, ella havia estat la culpable de la tragèdia. La por s’amagava de la terrible escena, temia ser la següent ànima en desaparèixer. El fàstic contemplava com la bala havia penetrat, amb punteria, el cap de la seva contrincant.
La trucada atura el capítol de la sèrie del migdia.
- L’àvia és morta – diu la mare amb veu perduda a l’altra banda del telèfon.
El silenci colpeja les emocions. Es desencadena una expressió de sentiments de ràbia. No m’ho puc creure!
Sec a una cadira de la sala. La pistola encara fumeja. La notícia ha esborrat amb sorpresa el meu somriure, la tristesa ha pintat de color blau les llàgrimes del meu rostre.
Una bala del calibre 32 executava, amb sang freda, l’alegria del meu cos.
Comentaris
-
trena d'evasió i realitat[Ofensiu]Illadestany | 17-04-2020 | Valoració: 10
La bala que tot ho mata, ara té nom de virus. Bona descripció dels viatges que fem, aquests jorns més que mai, entre l'evasor món de la fantasia, i la més crua realitat.