Bufetada

Un relat de: loreak

La primera vegada que vaig entrar per aquell passadís vaig tenir por, no sé per què, dintre d'aquelles habitacions sol hi havia persones, com jo, amb l'única diferència, esporàdica, de que en aquell precís moment ells estaven malalts, tant malalts que estaven al costat mateix de la mort, el seu destí ja estava escrit, ells l'havien llegit, en canvi jo no, no havia llegit el meu destí, potser també estava al llindar de la mort sol que no ho sabia. Això és el que em va fer por, suposo.
Encara vaig tenir més por a l'entrar a una de les habitacions. M'avergonyia de tenir por, em deien "com pots tenir por?? quina bestiesa, si són persones normals i corrents, com tu i com jo", és veritat com jo i com tu i com totes les persones que estimo. Això és el que em va fer més por, suposo.
No sé si són persones normals o no, per mi són especials; especials per què estan allí com sempre, uns dies tristos, uns dies alegres, alguns més, alguns menys, com tothom. Per què quan parlo amb ells qui està espantada sóc sempre jo, ells no o almenys no ho sembla. Com pot ser? Potser internament també tenen temor, segur; o no? Quin és el mecanisme que ens fa tenir aquesta serenitat quan em de deixar la nostra terra i la nostra gent per sempre més, em pregunto. Jo també el tindré quan m'arribi l'hora?, no ho sé, ara mateix diria que no.
Ara ja no tinc tanta por cada dia quan entro a les seves habitacions; està clar que el que em va fer por no són ells sinó la meva ment i la meva imaginació que em feia, em fa, veurem a mi mateixa en un d'aquells llits o asseguda a la butaca del costat , acompanyant, esperant a que li arribi l'hora.
Cada dia intento superar aquests temors, no hi podem fer res, no serveix de res torturar-me amb aquestes visions. Abans tenia els ulls tancats, ara oberts del tot, la realitat em va pegar una bona bufetada el dia que vaig entrar a la tercera planta a treballar.

Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]
    ricardo | 01-05-2005 | Valoració: 10

    Enhorabona jo també he tingut por. És molt bó

  • el més important[Ofensiu]
    Perestroika | 26-04-2005 | Valoració: 9

    i el més complicat alhora en escriure un relat, almenys per mi, és ser capaç de transmetre sentiments. Ser capaç de que la persona que ho llegeixi senti exactament allò que tu vols quan els seus ulls repasen cadascuna de les teves paraules...

    només dir-te que ami aquest relat m'ha fet sentir por...

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

loreak

4 Relats

5 Comentaris

4559 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60