Brisa

Jo sóc,
lleugera brisa de mar
que nua t'atrapa
a la platja salvatge,
corrent per l'arena
amb els braços enlaire.

I t'encisa tota ella
quan t'arriba a la pell
que tens amarada,
quedant ben parada,
ficant-te molt trista,
molt trista i molt sola,
plorant tot seguit
ben desemparada.

Parlant amb la brisa
dels teus sentiments
dient-li més coses, li dius,
que estimes a qui no t'estima
i que tens a qui no t'agrada.

La brisa et contesta
i tu molt estranyada,
jo et seré el galant
que tu tant desitges.

Tanques els ulls
i els obres alhora,
sortint de la vora
l'amor estimat.

Però tu no saps
innocent criatura
que marxaré
quan es fongui la brisa,
i no em veuràs més.