Benvingut

Un relat de: sico fons

Aquell dia vaig decidir que al capdavall, la vida té un sentit. Per què sempre hem d'anar malcarats plantejant-nos absurds reptes, la majoria d'ells impossibles de complir? Per què ens hem de passar la vida posant en dubte el caràcter natural del continu transcurs de l'existència? La vida és com és, i si bé, sovint podem sofrir les conseqüències d'espaordidors entrebancs, és estúpid preguntar-se, després, pel sentit de tot plegat. La vida no és que tinga sentit o no, simplement esdevé.
En aquells temps ja tenia jo la suficient experiència vital per a veure les coses més clares. L'experiència és un grau, diuen.
Em vaig desemperesir, em vaig acaronar el coll amb extrema lentitud i em vaig dirigir al meu racó preferit. Així, amb el cos arrupit i els ulls closos és com solc tenir els millors pensaments, sobretot els més brillants.
Em vaig tocar amb la llengua les genives i el paladar. Eren gratament calents i tenien un gust entre àcid i dolç; és aqueix sabor que posseeixen les parts internes del cos, i que malgrat nosaltres mateixos, no podem evitar que ens agrade amb deler. Seran les restes d'una pretèrita i ja superada antropofàgia en l'espècie humana?
Em vaig gratar amb mandra la panxa; això sempre fa que em senta bé.
Vaig obrir els ulls i vaig comprovar que la foscor seguia regnant pertot arreu. Però no era una obscuritat angoixosa i absoluta, era més aviat com una penombra plaent, còmoda i càlida que feia que la realitat fóra més hospitalitària.
Em vaig acariciar els llavis amb les puntes dels dits. Amb lentitud, amb una infinita i gairebé eròtica lentitud. Després els meus dits recorregueren els pòmuls, el nas i les orelles. M'agrada fer aquestes coses, car açò em serveix per a ser més conscient del meu cos i per tant de la meua existència.
No he comprés mai la infelicitat d'algunes persones. Ho dic de debò. La infelicitat ha d'anar necessàriament unida al dolor; i si no és així ho trobe com una immoralitat. Crec que els sers vius contraguem un deure ètic que ens obliga a no ser infeliços sense cap motiu real.
Vaig tornar a tancar els ulls i vaig procurar deixar la meua ment en blanc. És un exercici mental que m'autoimpose diàriament. Crec que em fa molt de bé.
Va ser en aquell moment quan vaig notar un inesperat sotrac. Com un tremolor seguit d'una estranya remor. Vaig obrir els ulls amb neguit. Alguna cosa no rutllava.
Vaig cercar al meu voltant sense poder descobrir què estava passant. Vaig notar que el meu cor s'accelerava. Em vaig sentir nerviós.
Llavors una misteriosa força d'origen desconegut va començar a empentar el meu cos cap avall. Vaig intentar subjectar-me, però no vaig trobar res que impedira la meua davallada.
De colp i volta vaig esguardar, horroritzat, una escletxa per on entrava una llum intensa com el sol. La força d'origen desconegut m'impulsava cap al badall. Vaig sentir pànic.
En tocar el clivell amb el meu cap quelcom em va atrapar i començà a estirar-me amb una força sobrehumana cap a l'exterior.
Una llum intensíssima i encegadora em va envair. Per fi vaig veure què era el que ocorria. Un ser enorme i fastigós m'agafava amb les seues gegantines mans. Vaig intentar lluitar contra aquell monstre inútilment. Què seria de mi?
En acabant, el monstre em va subjectar pels turmells i va deixar que el meu indefens cos quedés penjant cap per avall. Jo volia cridar, però sentia tanta por que no podia ni bellugar la boca. Llavors vaig sentir un colp brutal darrere del meu cos que em va deixar paralitzat. Després vingué un segon colp i finalment un altre que va fer, ara sí, que jo comencés a plorar desesperat. Què havia passat? Ja no podria tornar a ma casa? Havia arribat la meua fi?
Va ser aleshores, ho recorde com si hagués succeït ahir, que vaig sentir aquelles paraules, les primeres paraules que mai havia sentit: "Felicitats, senyora. És un xiquet".


Comentaris

  • I per molts anys[Ofensiu]

    Un relat divertit, i amb sorpresa, com tots els relats sicofonsians.

    M'ha fet pensar en *Vaig de part* de Tiamat.