BEATRIU.

Dins la meva semi inconciència, vaig setir a dir a uns homes vestits amb pijames verds: - S'ha salvat, de miracle, has vist com li ha quedat el cotxe ?, un manyoc de ferralla. I ell ?, pocs ossos li han quedat sencers. Les ferides més fortes les té al cap. a veure si se'n sortirà ? -.

Vaig entrar dins d'un túnel blanc.

Recordo vagament als meus pares, em miravem.
- Fill, som aquí... que em sents ?-. ( plors de la mare ).
- No dona, no veus que està amb estat de xoc. Diuen que sí que ens sent, però no m'ho crec-.
- Fill, hem de marxar, ja saps , la feina del pare, ha de donar unes conferències als Estats Units, i no les pot ajornar.Trucarem cada dia per veure com estàs. T'hem posat una infermera, estarà amb tu tot el temps que estiguis aquí, no et deixerà mai sol, estarà de dia i de nit amb tu, és diu Beatriu -.

Van marxar, si que els havia sentit, però no podia expressar-me. Ja sé que marxarien, sempre estaven viatjant per la feina del pare.
Jo sempre havia estat sol. D'internat en internat, havia tingut tants tutors que jo no me'n recordava dels noms. Sempre sol, fins i tot... ara.

Beatriu, és una infermera jove. Té una veu riallera i vivaç de nena entremaliada, la seva veu és el primer que recordo al tornar del coma.

La meva habitació, sembla el passeig de Gràcia, tothom amunt i avall, entrant i surtin, tot de metges i infermeres. L'única que no surt mai d'aquí, és la Beatriu.
Sempre vigilant, la respiració assistida, el cardiograma, el encefalograma, els catèters, les sondes, la medicació, etc.

Em lleigeix el diari, diu que no vol que quan surti del coma, estigui desinformat.
També em llegeix llibres de tota classe.
M'ha portat un aparell de música amb radio i tot, he d'escoltar les notícies del món, també em posa CDs, diu que he d'estar entretingut.

Sort en tinc de la Beatriu, i jo sense poder-li dir res.
Gràcies a ella, tinc ganes de tornar, tornar del coma i tornar a viure, tornar per ella, l'estimo.

Un bon dia em vaig despertar, el primer que vaig veure va se a ella, sempre al meu costat, riallera i dolça.
- Ja t'has despertat ?, ara hauràs de treballar de valent, t'has de refer i tornar a fer vida normal-.

Li vaig dir que durant tot aquest temps , la seva veu, era l'únic cordó umbilical que em lligava a aquest món, i que gràcies a ella, havia tornat.
Ella va somriure i és va enrojolar.

Un bon dia, quan jo ja estava esperant l'alta per anar-me'n a casa, vaig tenir una visita inesperada.

Era una dona, vestida amb hàbit.
- Una monja ?-.
Vaig pensar, que fa aquí ?.

Ella em va saludar cordialment i amb un somriure molt dolç, em va dir : - Jaume, demà et portaran a casa teva, allí faràs la recuperació per poder tornar a caminar. Allí t'espera una nova infermera i un fisioterpeuta.
La germana Beatriu, ja ha acabat el seu servei aquí, ella ara, ha d'anar en un altre lloc, on faci més falta -.

La " germana Beatriu ", aquestes pareules em colpejaven el cap i el cor. La única dona que s'havia preocupar de mi durant tota la meva vida, i de la que jo estava enamorat,...era una monja.
Ella ja és casada, és casada amb Déu.

Beatriu, se'm va acostar i em va fer un peto al front.
Tot acomiadant-se va dir : - Fes bondat -. I se'n va anar.