Barricades d'hivern

Vaig alçar les barricades a l'amor al veure com dequeia aquella primavera que creiem eterna mentre durava. La nostra, te'n recordes? Jo borrosament i amb certa recança, però si, me'n recordo.

Em vaig acovardir, ho reconec, però les cadenes amb què m'anaves lligant mica en mica em feien sentir com un gos, i no vaig poder suportar-ho. No vam saber trobar l'equilibri entre la racionalitat humana i la impulsivitat incontrolable d'un can. Era tan forta la passió, i els límits tan invisibles...

Entre barricada i barricada vaig delimitar el meu espai, amb allò just i necessari. Per si volien atacar-me, em va venir al cap la idea de dur uns binocles penjats al coll de dia i de nit - però sobretot de la nit, que és quan tots i totes tendim a ser més dèbils -.

Decidit a mantenir el meu reconquistat bocí de terra , ja fa un temps que exerceixo de Casanova. És fàcil, i encara més tenint uns binocles i el terreny ben delimitat: sols cal seleccionar bé l'objectiu i, si sembla que aquest pot portar guerra, recordar que una retirada a temps sempre és una victòria. I ser conseqüent.

Durant aquests últims mesos he flirtejat amb algunes productores industrials de carícies fredes. I m'ho he passat bé, si, però cap ha sabut entendre'm tan bé com feies tu, en silenci. Només una, però em mirava poc als ulls i parlava massa.

Em dol tant recordar que vas ser tu qui va ensenyar-me com n'és de difícil i preciós, el conviure, que ara sols em queda odiar-te amb tendresa i esperar que algun dia, per atzar o per insistència, caiguin les barricades que m'envolten i torni novament la primavera amb el seu pessigolleig.