Assassinat a les 11.00: I. L'història del testimoni

El timbre del departament d'homicidis va començar a sonar amb insistència. En Rafel Olivera, inspector en cap, va anar a obrir.
-Departament d'homicidis de la comissaria de l'àrea metropolitana de Barcelona. En què puc servir-lo?
Un home va entrar. Tenia un blau gran al cap.
-Hola -l'home feia cara d'estar espantat- he vingut perquè ahir... bé, començaré l'història pel començament.
Per la cara torbada de l'home, en Rafel va deduir que es tractava d'un cas seriós, de manera que amb un gest de mà va indicar a el dr. Roques, el forense, i a en Castelltort, el seu ajudant, que paressin atenció.
-El cas és que ahir al matí jo estava passejant pel carrer. Hi havia poca gent; era un carrer poc freqüentat. Només hi erem jo i una dona que no coneixia de res. De sobte, un home amb un passamuntanyes va agafar a traició la bossa de la dona i va sortir corrents. La dona el va seguir, però era força grassa, de manera que em vaig disposar a ajudar-la. Corríem rere el lladre. Jo anava amb l'idea de parar si veia que no l'agafàvem, i ho vaig fer. Aquell home no el podíem atrapar. Pero la dona va continuar corrent rere l'home. Jo m'en vaig despreocupar. Fou aleshores quan vaig poder veure que el lladre empunyava una pistola. Volia fer un crit a la dona per advertir-la quan l'home va entrar a un edifici abandonat, i la dona darrere. Aleshores també jo em vaig posar a córrer, amb l'idea d'advertir la dona.
-Un acte molt imprudent per part seva -va objectar en Rafel.
-Cert, però no m'ho vaig pensar gaire. El cas és que vaig entrar a l'edifici. Guiat pel soroll de les passes i les veus, vaig arribar a una sala. Era practicament buida. Només hi havia un rellotge de paret vell i tronat, però funcionava. L'home i la dona eren dins. Vaig poder sentir dues paraules: Adéu, Clarisse. Després, un tret. La dona es va desplomar al terra i jo vaig poder clissar l'hora: les 11 en punt. Ho vaig apuntar en una llibreta que portava a la mà ràpidament, de forma quasi inconscient. Després, l'assassí em va deixar inconscient d'un cop, causa d'aquest blau.
-La va... matar? -va preguntar en Rafel, coneixedor de la resposta.
-Sí. Però és que el que més m'estranya són les dues paraules: Adéu, Clarisse. Evidencien que l'home la coneixia.
-Creu que la coneixia?
-N'estic completament convençut. Hi ha una prova més que ho demostra: quan m'he despertat, aquest matí, era a la sala del crim. El cos també hi era. I no s'imagina què més hi havia: la bossa de la dona AMB TOTS ELS DINERS A DINS!
En Rafel ho va comprendre de seguida. La gent no comet robatoris en què fins i tot mata per no agafar res: ho fa perquè està ressentida amb la víctima!
-On és aquest cos?
-Acompanyi'm -va dir l'home, i el va conduir cap al carrer- podem agafar un vehicle de la policia? Jo he vingut a peu, directament des de l'edifici.
-I és clar que podem. Dr. Roques, Castelltort, seguiu-me.
Van pujar a el cotxe de policia. En Rafel va mirar el rellotge. Les 10:20. Feia quasi un dia que s'havia comès l'assassinat.
-Crec que no m'he presentat. Em dic Albert Serrat Llongueres.
-Jo sóc l'inspector Olivera, però em dic Rafel. Aquests són el Bill Roques i l'August Castelltort. Una pregunta: ha comprovat que la documentació de la bossa es correspongui amb el nom de Clarisse?
-Sí. La víctima es deia Clarisse Lefrogue Dehsur. Tenia 56 anys.
-Origens francesos, doncs.
-Sí, però vaig sentir-la parlar, i ho feia en un català molt correcte, com l'assassí.
-Ara que ho comenta: recorda el físic de l'assassí?
-Sí, i no crec que hi hagi gaires coneguts de la víctima amb aquestes característiques físiques. Quasi dos metres d'alçada i molt veloç corrent, de manera que deu estar en molt bona forma. Pari aquí -va dir a en Rafel, tot assenyalant un edifici gran i abandonat.
-Condueixin's al lloc de la mort.
L'Albert Serrat va dubtar una mica, però al final, després d'uns quants minuts de travessia, es van plantar davant el cos.
Morta d'un tret al cor. Inequívocament, a l'acte. L'escena, per a uns ulls com els d'en Rafel, resultava terrorífica.
-Dr. Roques, procedeixi a l'examinació del cadàver. Entretant, en Castelltort i jo intentarem trobar la casa de la víctima, per si té familiars.
En Rafel i en Castelltort van sortir de la sala amb la bossa de la Clarisse a la mà.
-En un lloc o altre hi ha d'haver l'adreça.
No els va costar gaire. L'adreça era en una tarjeta de presentació. Van llegir-la.
-Castelltort, segueixi'm. Hem de trobar els familiars de la víctima, si és que en té.
Van pujar al cotxe. Se'ls presentava una tasca ben complicada. Desenmascarar un assassí que comet crims com aquest no és fàcil.