La broma

Un relat de: ariapaco

Estava a punt per a una broma que, si bé el faria riure, podia acabar amb una bona estomacada... per a ell. No li importava. Després del dia aborrit (com tots aquell estiu) que havia patit, començava a veure que aquella estada no seria gaire entretinguda. No soportava casa del seu cosí. Una família sumida en el caos. La gran prova n'era l'Albert, el seu cosí. Tenia la seva edat, però en Pol no hauria imaginat mai una persona que reflectís tant el que ell abominava... si somiava ser terrorista! I a sobre no ho amagava. No podia creure que quan l'Albert mencionés el seu somni, el seu pare es limités a murmurar: "Tú fes el que convingui, mentre et guanyis la vida". És clar que això era d'esperar. El seu oncle era camell i venia cotxes robats, alhora que feia d'intermediari entre un cicari i els seus clients. És clar que en Pol no sabia res d'això abans d'arribar. Als seus 15 anys, mai havia sentit a parlar del seu cosí, i rebre una carta d'aquest que el convidava a casa a l'estiu li havia agradat. Creia que no hi havia res més aborrit que passar l'estiu tancat a casa... no s'havia imaginat que resaria perquè tot tornés a la monòtona normalitat. Però ara es venjaria amb una broma. Una broma al seu cosí i la seva familia. Així els tornaria el que li havien fet... abans de fugir en el primer bus que trobés cap a Òdena. Sabia què havia de fer. Ho havia disposat tot perquè funcionés. Sabia que cada dia, prop de les set de la tarda, tota la família del seu cosí es reunia entorn la taula del pati i es dedicava a interceptar trucades amb un aparell que havien regalat al pare per la seva bona distribució de droga pel districte. Ho feien purament per distracció, però a en Pol se li havia acudit de com treure'n profit. Així que el dia abans havia trucat a un amic seu (el Pau) i li havia dit que a les set li agafés el telèfon quan truqués i li seguís el joc quan parlés. Tot estava preparat. Simularien una conversa entre dos policíes que s'havien assabentat dels negocis bruts que portava la família. Seria un gran cop! La família creuria que era real, i s'esporuguiria i potser fins i tot fugia.
Era l'hora. La família s'estava congregant silenciosament a la taula. Sempre ho feien així. Era com si tinguessin telepatia. Sense dir-se res, tots anaven a la taula, com si un despertador superexacte sonés a la seva ment. Des de dalt de la teulada estant, en Pol no es va sorprendre de que ningú el trobés a faltar. El consideraven una nosa. Va pitjar els botons del mòbil, nerviós. Tenia la pell de gallina. Sabia que el que havia de fer era molt perillós, tenint en compte com eren els destinataris de la broma...
Els pensaments se li van interrompre. Havien despenjat el telèfon. Va mirar al pati. El pare ja buscava una conversa per interceptar. Era el moment.
-Sóc l'agent Walter X-A. Estic trucant a central -va dir.
-Walter X-A. Els ha localitzat? -va preguntar en Pau, com havien acordat.
-Sí. Família Sesmasies. Carrer Amèrica, 121. El propietari comercia amb cotxes robats i droga... i es creu que manté contactes amb un assassí.
En Pol va mirar desde la teulada. La família havia localitzat la trucada. Per la cara que feien, havien sentit la conversa. Estaven estupefactes. Però ho havia de rematar.
-En sap el nom? -va preguntar en Pau.
-Quim Sesmasies. Per la quantitat de delictes que ha comès... li podrien caure 170 anys.
-Bona feina, Walter. -tot havia anat de fàbula. Tota la família estava espantadíssima. Ho havien aconseguit. Aleshores, enmig de l'eufòria, va venir la patacada- Adéu, Pol -en Pau va penjar, ignorant el què acabava de fer.
Per segona vegada en dos minuts, a en Pol se li va posar la pell de gallina. "Que no lliguin caps" va pensar, mirant el seu oncle.
I els van lligar.
Per primera vegada aquella tarda, en Pol va tenir una esgarrifança. El seu oncle s'havia aixecat, mirant a dreta i esquerra. Era obvi que s'havia adonat que no hi era.
"No em trobaran" va pensar en Pol.
S'equivocava.
Una mirada penetrant i freda el va travessar. El seu oncle l'havia vist.
Per segona vegada aquella tarda, en Pol va tenir una esgarrifança.
"No passa res" va pensar. "No és més que una broma". Aleshores es va tornar a fixar en la mirada del seu oncle... i ho va entendre tot. El seu oncle no havia cregut que sols era una broma, sinó que ell era un infiltrat de la policía... i que els havia delatat.
Per tercera vegada aquella tarda, en Pol va tenir una esgarrifança. Havia de fugir. Cap al pati no. Va mirar a l'altra banda de la teulada. Una caiguda d'un pis. No importava. El terra estava cobert de gespa, i en tot cas, preferia una esgarrinxada al cul o un dit trencat que la venjança del seu oncle. Va tornar a mirar al pati. Havia d'actuar. El seu oncle estava pujant per una canonada. En menys d'un minut seria allà. I els seus ulls alertaven de que exigiria alguna cosa més que disculpes. Va mirar el pati del costat.
I va saltar.
Un cop sord el va alertar que havia assolit el terra. Els ossos del cul li cruixien, però no creia haver-se trencat res. Es va aixecar. El que va veure era un jardí deshabitat per humans, però immensament habitat per animals. Allò era una selva. No importava. El seu oncle no trigaria gaire a enxampar-lo. Havia de sortir d'aquell bosc de caos. Els seus ulls van escurcullar el jardí en busca d'una porta.
"Allà". Petita, d'un blau descolorit, una porta oxidada guardava aquella selva. S'hi va dirigir. Era tancada. "Puc escalar-la". Va iniciar una tasca que no li costaria gaire.
Un cop sord.
Ni tan sols es va girar. Sabia que el seu oncle havia arribat. Una cama, una altra... I era a l'altre cantó. Un altre soroll li va dir que el seu oncle havia iniciat l'ascens per la porta. El tenia a cinc segons. Va arrencar a córrer sense pensar. No hi havia temps. Mentre corria sentint el seu oncle als talons, va adonar-se de que tenia una única possiblitat. Havia de córrer fins a una zona molt freqüentada per la gent. Allà, cridar que el perseguia un assassí o un segrestador. Si la gent de Riufós de Mages era com la que coneixia, correrien a ajudar-lo.
Tan de bò tingués la sort de cara.
Amb pesar, es va adonar de que estava cansant-se a marxes forçades. Esperava que al seu oncle li passés el mateix. Per comprovar-ho, es va girar.
I la va veure.
Era negra, polida, inspirava por. El seu oncle l'empunyava i, per la cara que feia, no dubtaria a disparar. Sabia que el seu oncle era un delinqüent, però mai hauria imaginat que pogués arribar tan lluny. Una pistola! Era més del que en Pol podia suportar.
Per quarta i última vegada aquella mateixa tara, en Pol va tenir una esgarrifança.
Va torçar un carrer per la dreta i va veure que era a prop del seu destí. A 100 metres de l'avinguda principal. Si aguantava aquesta distància sense que el seu oncle l'enxampés o disparés, multiplicaria les seves possibilitats de salvació. Va tornar a tombar. Era a 20 metres de l'avinguda principal. El seu oncle li trepitjava els talons, però era a punt d'arribar.
Confiant en la salvació, com un corredor que finalitza una cursa, en Pol va arribar a l'avinguda principal.
Estava deserta.
Un pensament fugaç va atravessar el cap d'en Pol. "Mercat. El dijous és el dia del mercat". Havia de tornar a córrer, o el seu oncle l'enxamparia.
Massa tard.
Un tret va ressonar per tota l'avinguda. Un esclat de dolor va sorgir a la mà d'en Pol. La bala li havia travessat el dit. El seu oncle havia arribat més lluny del que es pensava. Mentre corria, es tapava el dit amb el mocador per frenar l'hemorràgia.
"Estic perdut".
Va adreçar una última mirada al carrer, mig plorant. Tan de bò en Pau no hagués dit allò. Ara tot s'havia acabat.
I aleshores va trobar la salvació.
Un majestuós rètol penjava d'un edifici, com si estigués fet expressament per a aquella ocasió. Comissaria. En Pol s'ho va tornar a llegir, i va córrer cap a aquell edifici que l'havia de salvar de la mort.
I, per primera vegada aquella tarda, en Pol va tenir sort.
La porta era oberta. No solsament això, sinó que un policía armat hi esperava. Sens dubte havien sentit el tret.


Cinc minuts més tard, en Pol sortia de declarar el què sabia. La situació s'havia salvat. Va mirar el seu dit embenat.
"Però hauria pogut ser al revés".

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer