Arracades de la meva vida, arracades del meu amor.

Assegut a la terra humida de la platja mirant el reflex de les ones del mar, vaig veure una estrella fugaç. Ràpidament vaig demanar un desig: una dona.
Era mitjanit, vaig treure els meus peus de l'aigua salada, me'ls vaig assecar amb la meva tovallola preferida i amb les sabates a mà me'n vaig anar caminant fins a casa.
Al migdia em vaig llevar i vaig esmorzar, la tranquil·litat em gorbenava, però em faltava algo, em faltava una dona, la qual em donés tot l'amor que no tinc. És necessari sentir-se estimat.
Després de dinar vaig sortir de casa i vaig anar novament a la platja. Era l'únic lloc on els meus problemes nadaven entre les ones del mar i no em turmentaven.
De cop, en una ona de les més grans i boniques hi brillava alguna cosa. Caié sobre els meus peus una arracada d'or preciós, que em va demanar que llegís les lletres que hi tenia inscrites: Maria del Mar. ''Un nom maco vaig pensar''. Me'l vaig guardar.
Vaig alçar la vista i una dona rossa, amb un vestit que dansava amb el vent, i uns peus nuus feliços de trepitjar sorra humida caminava per la platja. Vaig fixar-me i portava unes arracades molt semblants a les que m'havia guardat. Vaig decidir a cridar-la. Va girar-se i al veure el que subjectava la meva mà va somriure, va apropar-se, me les va agafar, em va acariciar la cara amb les seves mans fredes i va marxar, va seguir el seu camí.
Vaig quedar-me bocabadat molta estona, aquesta dona m'havia impactat de tal manera, que per primer cop s'havia que era enamorar-se d'algú a primera vista.
El dia següent, en el moment on el sol comença a tancar els ulls, ja tornava a estar a la platja observant com el sol s'adormia. Feia una estona que sentia un plor procedent de les roques, pensava que en breus pararia però no va ser així. Vaig treure el cap i vaig veure la dona dels meus somnis, asseguda allà, plorant m'entres mirava el tranquil i dolç mar d'avui. Vaig acostar-me silenciosament cap a ella, però vaig entrebancar-me, va mirar-me amb aquells ulls inundats i va marxar corrents.
Vaig s'entar-me trist a la roca més gran y segura, vaig veure un paper que feia un concert amb el vent, el vaig agafar. Una carta!''Sóc Maria del Mar, la dona de l'arracada. Sé que em comporto d'una manera estranya però hi ha una cosa que em preocupa. Des de que et vaig veure no he parat de pensar en tu, crec que me enamorat, encara que soni irreal, però tinc por.''
Poc a poc Maria del Mar va anar-se fent mes transparent y des de el primer petó sota la lluna plena reflexa-da a les ones del mar, fins ara estem molt bé.
Un dia de maig Maria del Mar va agafar-me de les mans i amb llàgrimes als ulls em va dir que estava malalta, molt malalta. Una malaltia s'estava apoderant d'ella i dos mesos després em va deixar sol en aquest món que sense ella no tenia sentit.
Sis mesos després de la seva mort, jo encara no ho superava. Estava tancat en el meu món, que no deixava pas a ningú. Estirat al llit només feia que pensar en ella. En un moment donat vaig notar algo sota el coixí, vaig posar-mo davant dels ulls i... no! eren les seves arracades. Vaig estar tot el dia donant-li voltes, jo no havia tret de la caixeta corresponent les arracades, m'estava tornant boig? Aquell dia vaig dormir-me amb una ampolla de whisky dur entre els braços. Vaig somiar amb ella, em demanava siusplau que anés amb ella, que em necessitava i que allò era vida, i que el que viviem nosaltres era la mort. Vaig aixecar-me l'endemà a les set de la tarda, em feia molt mal el cap, el tenia espès, tot se'm barrejava. Vaig anar al balcó i vaig tornar-me a trobar les arracades, no podia ser, no podia ser. Vaig mirar la sorra, i vaig veure-hi algo brillant, eren més arracades i poc a poc, em van conduir fins les roques on havia trobat la carta de la Maria, allà vaig trobar-me una altre carta on hi deia: ''Fes-ho''. I perquè no? Vaig posar-me al punt més alt, i com si fos un ángel em vaig tirar al mar, mai m'havia sentit tan poderós desde llavors, aquella sensació era fantàstica i per fi... els seus ulls, els seus cabells, les seves mans, ules seves cames... El meu cor tornava a bategar, en aquell lloc on només hi havia un espai natural que al mirar-lo la pell se't posa de gallina, i una dona de la qual mai me'n cansaria i em faria tocar el punt G dels sentiments.