DEGUSTACIÓ DE SOMNIS.

La Loreto Kibo era una noia d'uns 21 anys d'origen americà que havia decidit anar a conèixer el paradís africà perquè estava farta de caminar per la seva ciutat i només veure edificis terrorífics de metall.
Des de petita tenia un interès descomunal per la terra africana i a vegades, li preguntava a la seva mare si es podia fer trenes per tot el cap i sometre's a una operació d'estètica per enfosquir la seva pell blanca com la llet i transformar-la a un color negre com el carbó.
El dia que va deixar-ho tot i va decidir anarse'n en aquelles terres de màgia i fantasia va ser quan de cop mirant la televisió va veure un home africà de Guinea que va dir una frase que la va marcar per sempre: ‘'El meu somni és plantar arbres, perquè gràcies a ells he pogut llegir llibres i aprendre moltes coses i ara... els hi vull tornar el favor''. Aquella frase li va semblar tan bonica que va estar tres dies plorant com una nena a la que els seus pares no li volen comprar la joguina que més li agrada de l'aparador.
Un bon dia després de portar un temps explorant Kenya va aparèixer en una tribu anomenada els Bonsais. No va tenir pas una bona rebuda, va haver de marxar corrents perquè quan la van veure van començar a cridar com bojos i a seguir-la amb una follia enredada. Ella al sentir-se atacada, va llençar la seva motxilla al terra i va marxar volant com un colibrí.
Al cap d'una hora corrents com una posseïda, va arribar al seu hotel i quan se'n va adonar de l'error que havia comés llançant la motxilla al terra va caure sobre el llit i va estar tota la nit amb els ulls oberts com taronges pensant una tàctica per poder apropar-se a aquella gent i recuperar el que era seu.
Dins de la bossa tenia un diccionari, una Gillette, una revista de successos paranormals i un diari de 566 pàgines on hi havia escrit tota la seva vida i que també contenia retalls d'imatges que li havien cridat l'atenció com per exemple, la d'una granota rascant-se la panxa a la platja, mentres observa a una sirena vella i descabellada.
Quan després de prendre's una til·la de fruits de la selva i es va sentir més tranquil·la, va endinsar-se al camí que li canviaria la vida per sempre.
Quan estava a cent metres de distància de la tribu dels Bonsais ja va començar a sentir els crits i les passes ràpides que anaven cap a ella. Va decidir tancar els ulls i deixar que el destí balles sol davant del Kilimanjaro.
Va començar a sentir dits per tot arreu i de cop sis mans la van pujar uns dos metres més a prop del cel. No s'atrevia a obrir els ulls, la Loreto era massa poruga però de cop va començar a sentir aquella música celestial de tambors i els seus instints d'africana oprimida van sortir de cop sense vergonya i amb coratge.
Va passar-se molt temps sense parar de bellugar el cos però mai, ni després alhora d'escriure-ho al diari, va enrecordarse'n de l'estona que havia estat allà, i tampoc va apreciar l'aposta de sol perquè els seus ulls no van voler obrir-se.
De cop la música va parar i va començar a sentir badalls, al notar aquella calma i aquell aire va obrir els ulls i l'únic que va veure va ser una manta de colors vius amb imatges prehistòriques de dones africanes amb gerros al cap i va pensar que el millor era estirar-se allà i gaudir d'una nit tant mestrívola.
Els primers cants de les cigonyes africanes la van fer espavilar i al reaccionar va veure que un munt de persones al seu voltant estaven esperant el seu despertar. Va començar a patir una petita taquicàrdia al veure que cap d'ells tenia un cabell al cap i mentres una dona grassoneta li deia ‘'Good Morning'' li apropava la seva Gillette plena de cabells arrissats.
La Loreto no entenia res, però de cop es va quedar sense alè quan aquell xicot de pell fosca i aquells braços fornits li apropava la seva motxilla. Segons després, la mateixa dona que li havia donat la Gilette li va demanar si podia anar a parlar amb ella un moment. Ella no s'hi va poder negar.
Al entrar a la cabanya plena de núvols d'encens es va marejar una mica i no sabia si estava somiant o delirant, però seguidament la dona va convidar-la a assentar-se al terra escombrat.
La dona anomenada Kilima li va començar a explicar la història d'una dona rodamón i finalment li va preguntar:

-Loreto, tu saps que vol dir el teu cognom Kibo?

La Loreto es va pensar com deuria saber el seu nom però només li va faltar girar una mica la mirada i veure que el seu diari estava sobre aquella taula plena de corcs.

-No. Va respondre ella.
-Vol dir esperança, la esperança que té la nostra tribu de continuar endavant amb tu.

La Loreto continuava sense entendre res però al final la dona va parlar sense tabús i li va explicar tota la història que desitjava explicar-li des de feia estona:

-No sé si mai t'ho ha explicat la teva família, però el teu avi que era un embogit de l'Àfrica va arribar un bon dia com tu aquí per causes del destí i es va enamorar d'una dona d'aquesta tribu. S'anomenava Ngai i van tenir un fill. Per causes estranyes aquell nen va sortir blanc, i ara és el teu pare. Just quan va néixer la teva àvia Ngai es va atabalar perquè només tenia disset anys i no se sentia preparada per ser mare i va marxar per sempre. Mai més em sabut res més d'ella però els Déus sempre ens han comunicat que és feliç fent una vida de nòmada. Dies després de la partida de la teva àvia, el teu avi va decidir tornar al seu país d'origen amb aquell nen, i tampoc hem tornat a saber res d'ell fins ara que hem llegit el teu diari. El destí està escrit i el destí ha decidit que tu estiguis aquí per aprendre la cultura de les teves arrels.

La Loreto estava al·lucinant però ara entenia perfectament el seu amor per aquella terra, no s'ho va pensar gens i va quedar-se allà per sempre. Van anar passant els mesos i el primer que va fer per solidaritzar-se amb aquella gent va ser rapar-se els cabells amb aquella Gillette que havia treballat amb tants caps. Poc a poc va anar coneixent aquell noi dels braços fornits i va descobrir que era l'home de la seva vida i van tenir bessons, i com bé ho duia a la genètica en va sortir un de color blanc i un de color negre.
S'havia acomiadat per sempre sense fer-ho formalment d'aquell país que tant l'angoixava i ara vivia una vida plena de felicitat i màgia plantant arbres per tot aquell territori. Se'n havia adonat que a ella els arbres també li havien fet un favor enorme, li havien deixat crear aquell diari que finalment li va obrir les portes a la vida que sempre havia somiat.
La Loreto va agafar-se de la mà de l'instint i va adonarse'n que era el millor amic que mai havia pogut tenir, va ser feliç per sempre i com tots sabem la felicitat és la clau de la vida.