argila blanca

De la que molts voldríem estar fets ;-)

M'estic llegint un munt de poemes teus, aquest matí. I estic disfrutant a gust! Això em demostra que RC és addictiu (addicció enriquidora, per descomptat!)

La veritat és que jo penso que els elogis, quan vénen tots de cop (i a vegades potser després de llargues temporades de sequera en aquest sentit, que potser per a pujar l'autoestima no aniria malament, en petites dosis), quan vénen tots de cop, deia, crec que es neutralitza el seu efecte. Al final ja et surt de dins l'instintiu "sí, bé, gràcies, gràcies, un servidor fa el que pot", amb l'esperança que es talli en sec la tirallonga d'exageracions que et fan dubtar que, realment, s'hagin llegit allò que tan estan alabant.

En aquest poema amb el qual, com espero haver-te donat a entendre, m'hi sento també reflectit, plantejes una estructura d'interrogants (potser hauries hagut d'introduir al primer vers l'interrogant d'obertura, en ésser preguntes llargues) i més o menys rítmica. Ja sé que potser ni tan sols ho has pretès, com en altres poemes, però el poema és el que hi ha, i sobre aquest resultat exposo les meves, diguem-ne, "reflexions".

Argent, or i platí que representen els elogis. Aquells elogis dels que després t'excuses en els últims tres versos assegurant que "només" ets un "humil poeta". Tots ho som, un humil poeta, penso, i esser-ne conscients dignifica, humanitza i posa les coses al seu lloc. Els escriptors/res podem ser més o menys peculiars, però som, per sobre de tot, persones com (gairebé?) tothom

Salut i merci per aquests poemes!

Vicenç

no acustumo a vlorar però aquest m´agradat molt, clar que si, no es ser ho millor, només allò que vols ser.

que wapo... clar que si...