Ara que tot ha acabat...

Hui he anat a fer-me la prova i no m'has cridat. Acabe. Respire. Mire l'hora. Tot perfecte, diu el metge. Sospire. Potser encara dorms. Et disculpe. Faig temps esperant la telefonada. Havies de vindre prompte ja que tenia la vesprada lliure, per la prova, precissament. Entre a un bar. Demane un café, 'amb gel, per favor', em resigne a mantindre el fred que porte a dintre. Llig el diari. L'esgote. Mire l'horòscop. Mire els contactes. Imagine com de calenta deuria d'escriure el missatge la dona divorciada de l'anunci que demana sexe. Pense que estraia mullada quan ho va redactar. Jugue amb els glaçons mig fosos a la meua boca. S'ha fet tard. He de marxar. El telèfon continua mut.
Estic tranquil.la perquè tot ha anat bé. Això et salva una mica més de la meua decepció. Però, i si no hagués estat així? Quasi millor. M'hauria estalviat el haver hagut de plorar en un muscle al que li sóc indiferent.
Ara crides. Et disculpes. Sí, efectivament, t'has adormit. Divagues amb el que ho fas sempre: els canvis de torn, les hores de son... sí, sí... Però no és només això, també t'han sorgit problemes per altra banda. Tot és perfectament creíble. I jo m'obligue a creure-m'ho. Parles de tu com fas sempre... clar, clar... Tot justificat. Però no em preguntes per la prova i la fredor que sent a dintre s'accentua uns graus baix zero més.
En una hora dius que véns i jo em transforme en hiperactiva. Vull mantindre'm ocupada (aquest cop sí) mentre espere. Mentre t'espere, novament. Estenc la roba (merda! porta vint-i-quatre hores a la rentadora), endrece l'habitació, escure la tassa del desdijuni de hui... el rellotge sembla que no corra... no vull pensar en com m'he sentit durant este temps d'incertesa, el poc recolzament que he tingut per la teua banda, i com de sola he portat esta malaltia. No vull pensar en que quan vingues et deixaré. Et deixaré perquè no em saps estimar.











Demà vas a fer-te la prova i no m'has cridat.Em continc per no fer-ho jo. Imagino que és el millor per dotar de normalitat la situació. Tot sortirà bé, n'estic convençut. M'obligo a convencer-me'n. He acabat tard de la feina. Avui, a més, ha sigut un dia especialment dens de treball. Arribo a casa esgotat. Així i tot, pensant en els resultats, no aconsegueixo dormir. Les 4, les 5, les 6... ja s'ha fet de dia i continuo amb els ulls oberts, immòbil, estirat al llit. A quarts de 8 sembla que Morfeu em dona una treva i per fi la son em venç. Em desperto sobresaltat. Merda! És migdia. A aquestes hores deu d'estar ja a l'hospital. M'aixeco. T'he dit que et telefonaria i no m'atreveixo. Un cop més em maleeixo a mi mateix per ser com sóc de covard. Hauria de trucar-te ja... quan abans sapigui el resultat millor. Però, i si és dolent? Si es dolent no ho vull saber per telèfon. I si és bo... si és bo, tampoc, prefereixo tenir-te davant per poder-te abraçar i descarregar tota la tensió que duc acumulada durant mesos . Decideixo telefonar-te. No trobo el mòbil. Em converteixo en hiperactiu. Busco a la cuina, al menjador, al lavabo, al balcó. Intento asserenar-me: he de fer memòria. Fotre! Me'l vaig deixar a la feina. Em dutxo ràpidament, agafo el cotxe i em dirigeixo al local. És allí, al costat de la caixa enregistradora. Per fi et truco. El teu to de veu no em diu res. T'explico. M'he adormit. A més a més em vaig deixar el mòbil al treball. Sembla que t'ho creus. No m'atreveixo a preguntar-te pels resultats i, com faig sempre, parlo de mi, dels canvis sobtats de torn, de les hores maldormides... Em justifico. Tot per no preguntar-te per la maleïda prova. T'asseguro que en una hora em presento allí.
Agafo el cotxe sense mirar el rellotge i premo l'accelerador amb força... el comptaquilòmetres sembla que no corri... no vull pensar en com m'he sentit durant aquest temps d'incertesa, la possibilitat de que tot hagi acabat o, tot just, sigui només el principi del final. No vull pensar en el que sé que faré: independentment que les coses hagin anat bé o malament, et demanaré que marxem a viure junts. I ho faré perquè no conec altra forma d'estimar que no sigui estimar-te a tu.