Seixanta-cinc minuts

Una veu estrenyida anuncia que he arribat al meu destí. M'alce lentament. Recull la bossa i em col.loque la jaqueta. Em dirigisc cap a la porta i espere dreta i pacientment que la màquina s'ature totalment mentre altres passatgers en la mateixa situació i jo ens mirem amb cara d'idiotes. Em ve al cap aquell aforisme fusterià que diu que hi ha moltes formes de servitud, i que un ho pot meditar tranquil.lament mentre espera davant un semàfor. No sé si somriure o posar mala cara...


Baixe del tren. La gent s'espenta i em sent incòmoda. Tothom camina a poc a poc, amb disciplina. És curiós, en molts moments al llarg del dia ens comportem com un ramat d'ovelles ressignat. Sembla que necessitem una dosi de borregada per sentir-mos persones civilitzades. Potser caldria replantejar-se la història de l'evolució humana i assumir que el nostre origen hi és més a la banda ovina que a la dels simis.
Recorde quan, no fa massa, em col.locava a les primeres files dels concerts buscant precissament això: que una borregada humana m'arrosegués d'ací cap allà. No calia ni ballar, sols deixar-se portar per la marea i era divertit quan tenia la sort de fregar algun piu o cul interessant... cal ser fidels a la veritat, però, i afegir que això, rarament passava. El més normal era acabat empestifat de la suor al.liena. I prou.


Entre la xerrameca de la gent vaig recollint pedaços de conversa solts. De set que en caçe al vol, dos coincideixen en temàtica: el canvi d'hora. Dos vegades a l'any tothom repeteix aquest tipus de conversa. Que si aquesta és la bona, que no, que és la roïn, que si guanyes una hora, que si la perds, que si vas una setmana marejat com una trompa, que si l'estalvi d'energia, que a les 2 seran les 3, que no, que a les 3 seran les 2... se m'acudeix que fan de nosaltres el que volen... qui té el poder de decidir una cosa tan grossa com esborrar seixanta-cinc minuts de les nostres vides, té el poder per decidir-ho tot...un arravatador esperit de revolta s'apodera de mi i decidesc prendre el control, almenys, de l'única cosa que (crec) tinc sota el meu comandament: les meues passes, de manera que acabe per fer una parada imprevista per prendre una cervesa abans de tornar a casa.


Seixanta-cinc minuts són molts minuts. He de recuperar-los com siga. Bufff... però no només aquests... Aquests i els de la resta de vint-i-cinc anys que porte en aquest món. I d'on els trac? El cambrer em pregunta. Una canya, per favor. Toca't els collons... seixanta-cinc minuts... i no estic disposada a esperar fins que a ‘ells' se'ls antoixe tornar-me'ls allà pel mes de novembre, no... els recuperaré hui mateix... almenys els d'enguany... els altres els perdone... un altre dels trets més característicament humans: la clemència. Segur que, si investiguem bé, les ovelles deuen tindre alguna expressió d'aquesta conducta sospitosament semblant. Senyors amos del món, vos perdone les hores de son i gaudi que m'heu furtat sense el meu consentiment al llarg dels últims vint-i-cinc anys de la meua vida... ara bé, no aquesta... Però com recuperar-la? La cervesa ja és a taula. La taste... mmm... freda, amarga i bona... me l'engul d'un glop. Alce el cul de la cadira i marxe sense pagar. Definitivament és la millor manera de cobrar-me els meus seixanta-cinc minuts. Una cervesa fantasma, davant la que m'hagués pogut quedar tota una hora, és absorbida en molt menys d'una quarta part del temps... i, imprescindible, amb els xavos que val a la butxaca, per poder gaudir-ne d'una altra, aquesta sí, dins del meu temps no robat per un absurd canvi d'hora.

Continue caminat, xino-xano, ara sí, cap a casa. Senyors del Gran Germà, què esperaven? Els borregos, podem eixir negres, però som borregos al cap i al fi...
Una parella es besa apassionadament davant un rònec edifici de correus. Ell és lleig com una mala cosa... però semblen complaguts... em pregunte quant de temps fa que no reproduesc la mateixa escena. Potser l'última vegada que ho vaig fer també hi era davant un edifici de correus i, no m'estranyaria tampoc que algú passés i pensés que ella (en aquest cas, jo) era lletja com una mala cosa. La vida és una roda, el món és una esfera i la història és circular...

Espere l'ascensor. Un cop més em ve al cap el Joan Fuster de l'hòstia. Aquest cop ho tinc clar: no somric. Em cause d'esperar i puje per les escales. Una altra bona manera de recuperar minuts, sí senyor.
En obrir la porta del pis comprove que és buit. Agafe una cervesa, encenc una cigarreta i m'assec al sofà. Als pocs minuts arriba Josep. És el meu company de pis. Preferiria viure sola però la merda de sou que em paguen i l'inflat preu de la vivenda no m'ho permet. Així i tot, he de dir que és un xic agradable, tot i que poc endreçat, fet que compensa amb una bona conversa i una convivència pacífica.
Josep seu amb mi. Agafa una cervesa i encén una cigarreta mentre xarrem. Li explique la meua cabòria de la vesprada sobre els seixanta-cinc minuts robats. Ho troba interessant. Els dos en sentim un poc ovelles negres dins d'un ramat de xais blancs...
...serem imbècils... de negres res... quan m'aixeque del sofà me n'adone que hem reproduït la conversa del canvi d'hora que tenien aquelles persones a l'estació i, a sobre, davant la tele encesa...