Collint cendra (I)

I

A la parada de metro on Ernesta esperava el tren hi havia un enorme rètol publicitari que li paregué escandalós: un jove fornit amb aspecte angelical vestit de mariner anunciava un perfum d'home. L'anunci pareixia emanar un missatge subliminal dirigit al col·lectiu gai, però tampoc ho deixava clar. Ernesta s'escandalitzà de tal manera que s'assegué dos bancs més lluny i evità mirar el cartell desitjant que arribés prompte el metro per a allunyar-se d'allí i oblidar la imatge que li feria els casts ulls.
Ernesta, a diferència d'altra gent que en tenir un nom una mica llarg prefereix que la criden per un diminutiu, se sentia molesta de seguida si algú proposava acurtar-li el nom; s'ho prenia com una ofensa cap a sa mare, qui havia decidit posar-li aqueix nom en memòria d'una tieta-àvia que havia tingut i que es mantingué soltera a mode d'ofrena o penitència cap al Nostre Senyor per algun estrany motiu que tothom desconeixia i que ella evitava comentar. Aquest fet li valgué el malnom de 'la santeta' en tot el poble d'Aielo de Malferit, on cap dels seus habitants conegué mai la vertadera raó de la seua solteria.
Ernesta, la santeta, quan tenia 16 anys, just el dia abans de la seua confirmació, anà a visitar, per confessar-se, el senyor rector del poble, Don Herminio Retuerta Belmonte, un pàrroc manxec de 51 anys que presumia de conèixer al generalíssim en persona i que havia sigut destinat a Aielo tres anys abans per obscures raons, segons ell, relacionades amb la lluita contra el comunisme soviètic que amenaçava el règim.
Aquell dia, Ernesta, entrà tímidament a la casa consistorial amb un "buenas tardes, ¿se puede?" i sortí tres hores més tard, després d'una luxuriosa vesprada de sexe boig i encara tremolant-li les cames.
La xiqueta no sabia com havia passat tot, només era capaç de recordar les sensacions que Don Herminio li havia fet sentir. En un principi pensà que no trobava paraules per a descriure-ho, però prompte se n'adonà que, en el lèxic religiós que tant bé coneixia, hi havia nombrosos vocables que s'acostaven al que acabava d'experimentar, i després de destriar paraules com "plaer" i "goig" escollí aquella que definia exactament el que havia sentit: "èxtasi" , aqueixa era la paraula; aleshores li vingué a la ment L'Èxtasi de Santa Teresa, i per uns moments se li visllumbrà la imatge de la santa petrificada per Bernini com ningú ha sabut fer, i aleshores fou quan pensà que ella era la canonitzada, i Don Herminio era Déu fent-la arribar a la via unitiva en un viatge místic i efímer.
En arribar a casa, però, sa mare la feu baixar del limb de seguida amb les dues bufetades que li foté, una en cada galta....i un "On collons estaves?". A partir d'aqueix moment, i no abans, fou quan Ernesta se n'adonà que el que havia fet anava en contra de les lleis de Déu. I com que hom sabia del peu que coixejava el senyor representant de l'església del poble, i alguns veïns a la casa consistorial havien vist entrar i eixir hores més tard la criatura, prompte es correria la veu de que cosa mala havia passat entre aqueixes quatre parets adjacents a l'església.
Però la Providència volgué que la mare de la santeta aqueixa mateixa nit morís d'un infart de miocardi, i la filleta, prenent-s'ho com un càstig diví, se sentí tan culpable pel que li havia passat a sa mare que feu el vot de castedat amb sí mateixa i jurà que cap altre home la tornaria a posseir mai. I homes no la posseïren, no senyor, però dones, totes les que volgué i més...però això ja és una altra historia...En definitiva, que la mort de sa mare li salvà la reputació a Ernesta perquè, amb la sorpresa de la noticia, cap veí no comentà res de la visita de la xiqueta a ca l retor. De manera que el pas del temps li atorgà el nom de la santeta i sembla que tothom s'ho cregué que ho era.
Però parlàvem de l'altra Ernesta de la família, una noia bruna, grossa, amb un gruixut pigot marronaci enmig del front, just on diuen que es situa el tercer ull, bordejat per unes celles força poblades cinc cops més espesses d'allò que es consideraria normal, ja que, de cada porus del que deuria de sortir un sol pèl en sortien cinc; els ulls els tenia amb forma de mitja lluna invertida, similars a l'expressió bucal que haguera traçat un nen si hagués intentat dibuixar un monigot trist, el nas era petit i els llavis molt fins, asimètrics, senzills. La seua cara representava duresa i fragilitat al mateix temps. Ernesta era realment estranya físicament, i poc agraciada la mirares per on la mirares, amb un acusat complex d'inferioritat invertit. És a dir, Ernesta era una d'aqueixes personentes que, subliminarment, amaguen la seua inseguretat i el seu baix autoconcepte amb un orgull i una altivesa propis d'un tirà, i que, quasi sense adonar-se'n, miren lentament a la resta de la gent de dalt a baix amb menyspreu, després d'haver-los mirat ràpidament amb el rabet de l'ull i haver sentit una enveja profunda per qualsevol mínima virtut aparent.
A diferència del seu avantpassat homònim, Ernesta era profundament atea; però, pel que fa als ideals personals, aquest petit detall era la única cosa que la diferenciava d'una monja clarissa, per exemple, o de qualsevol àvia conservadora de dretes que seu tots els diumenges al primer banc de missa.
Ernesta no trobava el seu lloc concret dintre la societat que li havia tocat viure, es sentia inferior a qualsevol conegut, a qualsevol veí, a qualsevol desconegut amb qui es creués pel carrer o al supermercat, i farta d'això, i en el seu afany de distingir-se de la gent que l'envoltava, decidí dedicar-se a fer allò que no fa quasi ningú hui en dia: obres humanitàries, on, de segur, trobaria gent amb un grau tan elevat de misèria o desgràcia personal, que no li seria difícil sentir-se, per dins, superior a aquells als que prestés el seu ajut. Així, la xicota s'endinsà en un món de desvalguts que la feu feliç i la portà a pensar que, fos per les raons que fos, aqueixa era la seua vertadera vocació.
Se li ocorregué un dia a l'hospital, on havia anat a visitar una cosina germana seua a qui havien operat d'apèndix. Ja sortint de l'edifici, i després d'una avorrida xerrada sobre el temps, banals detalls sobre l'operació i l'estat de salut de la seua parent, Ernesta se n'adonà que havia oblidat la jaqueta a l'habitació; pegà mitja volta i es disposà a retornar en busca de l'abric. Premé el botó de l'ascensor de les visites però aquest no arribava. Desesperada ja d'esperar es dirigí cap a les escales, just baix de les quals estava situat l'ascensor dels malalts. I la casualitat volgué que es trobés allí mateix i buit, de manera que Ernesta hi entrà. Un cop dintre i ja de camí cap a la cinquena planta on es trobaven la cosina i l'abric, l'aparell s'aturà al segon pis on, en obrir-se les portes, l'avasallaren un infermer i un catre amb un embalum: una noieta que no sobrepassaria els divuit anys, prima com un canyot fins al punt de que no tenir més faccions a la cara que les que li delimitaven els ossos facials, prenyada, amb una cama amputada i l'altra engangrenada, semicuberta de benes que deixaven entreveure la pus, les corfes i bombolles que li recobrien la pell de l'extremitat.
Ernesta mai havia vist una criatura com aquella. La seua visió causava desolació i encenia una pietat misericorde horripilant, basta, seca... La mirà als ulls horroritzada i la xica somrigué, li faltaven gairebé totes les dents, i amb una veu ronca i cavernosa anuncià: "si tens por de contagiar-te, encara estàs a temps de baixar de l'ascensor", i esclatà en una riallada estrident. I Ernesta baixà, sí, però no ho feu perquè tingués por d'agafar la sida, ni la gangrena, ni perquè l'infermer li recriminés la seua estada en l'ascensor dels malalts. Baixà per fer un cop d'ull per aquell paradís de desgràcies que era l'hospital en general i la segona planta en particular. I quan es cansà de veure sidosos, pujà a veure els casos terminals de càncer, i quan s'avorrí d'aquests, tornà a baixar a visitar als portadors de la sida, on tot era molt més espectacular, i es recreà.
Anava d'habitació en habitació. Una per una. Sense deixar-se'n cap. Asomant el cap, observant i comparant malalts i fent càlculs mentals de com cadascún d'ells havia arribat a aqueixa situació: "aqueix és marica, aqueixa ionqui, l'altra puta…aquest deu d'haver sigut infectat per una transfusió de sang...". I així passà la resta de vesprada, encisada, asombrada, macabrament meravellada. I oblidà la jaqueta i la cosina. I tornà a casa amb una cínica sensació de benestar i sabent, sense saber-ho, que aqueix dia determinaria un punt d'inflexió en la seua existència.
Aqueixa nit quasi que no pegà ull: estava completament excitada. Sentia les pulsacions en la piga del front que, imperceptiblement, augmentava i disminuïa de volum a un ritme frenètic. S'aixecà quan encara no havia sortit el sol i després d'una dutxa i un cafè llarg sortí en busca d'alguna associació de voluntaris socials, com més gran millor, que necessités el seu ajut. No tardà en trobar-ne una de caire estatal. Es dirigí cap a la seu central de la ciutat i es presentà davant els seus membres com a recolzament humà disposat a fer "el que siga", concloent amb un "estic disposada a tot".
Durant els primers mesos la seua tasca es limità a repartir publicitat de l'organització, anomenada CAPS, Centre D'ajuda i Promoció Social, vendre samarretes, pins i adhesius els dissabtes al mercat, i demanar la voluntat a qualsevol vianant per a una autofinançació de l'associació, a canvi d'un llaç enfilat en una agulla, que mudava de color segons es commemorés el dia de la dona, contra la sida, contra el càncer, contra la xenofòbia...etc...
Li pareixia una tasca tan absurda que de vegades estigué a punt de rendir-se i abandonar l'associació, però quan li passaven aquestes idees pel cap de seguida rememorava aquella vesprada triomfal en que es descobrí, quasi per primera volta, afortunada front algú. "Sort que encara em puc permetre viure de
rendes, que si no...", pensava, i era veritat, sort, sí, perquè en cas contrari li hauria tocat compaginar la feina amb una dimensió de vidrioles cromades i de caminades inacabables acompanyada per octavilles tristes, massa depriment per una personalitat com aquella.
Ernesta podia viure de rendes gràcies a sa mare, Antiga, i a l'impremta catòlica que aquesta regentà durant la dictadura. Una estranya i pingüe fortuna que encara permetia viure amb soltura a l'últim membre de la família Soriano-Calabuig.
Ernesta vivia sola, a un pis amb façada modernista del casc antic de València capital: una d'eixes llars amb sostres alts i portes amb mànecs sinuosos, que parlen en obrir-se, en tancar-se i quan fa corrent, per molt d'oli que un li pose a les frontisses.
La decoració tampoc havia mudat gaire des de l'època en que encara vivien els seus pares; la presència d'un ordinador personal era quasi l'únic vestigi de que dintre d'aqueix pis també havien passat els anys i, efectivament, estava situat en el temps en el segle XXI. De tota manera, les poques visites que rebia tampoc solien descobrir aqueix avanç de la ciència en aqueix habitatge, ja que l'ordinador estava situat al dormitori de l'inquilina, i allí, realment no havia entrat ningú més que ella des de feia més de 10 anys. Ni una amiga. Ni un nuvi. Entre altres coses perquè mai havia tingut ni una cosa ni l'altra.
Feia un lustre, amb 30 anys, quan encara tenia a la cara cert esplendor candent d'aqueix que a tothom proporciona la joventut, un xicot murcià que havia vingut a València per promocionar el cultiu d'una espècie de tomaca importada de les Illes Galàpags, de color verd i amb pelussa que, segons ell, crua era força digestiva i bullida força diürètica, intentà fer amistat amb Ernesta esperant, com es diu als anuncis de contactes, arribar a ser, si el temps ho vol, alguna cosa més que amics. No aconseguí ser, ni tan sols, alguna cosa menys que això.
El xicot va viure de lloguer durant un període de nou mesos al pis de baix d'Ernesta. Es creuaven a l'escala, a l'ascensor o al supermercat, i tot i els esforços d'ell per encetar una conversa de més de trenta segons, no aconseguí d'ella més que un auster "hola", que mai anava acompanyat de cap ganyota de simpatia ni d'altres gestos que pogueren denotar cordialitat. L'única ocasió en que van mantenir poc més d'una protoconversa fou el dia en que Ernesta el sorprengué pillardejant per la porta de sa casa repensant-se si cridar al timbre per convidar-la un café o no, i mantingué una actitud tan apàtica vers ell que el seu pro-pretendent no tornà a molestar-la en les tres setmanes que li restaven per tornar a Múrcia.
No era un xic lleig. No era ni gros, ni prim, ni alt, ni baix. L'única cosa destacable en ell eren les grosses ulleres que portava i que li cobrien gran part de la cara, però sense tocar els límits de l'exageració. A més a més era bastant agradable. I no és que Ernesta no se n'adonés de les seues intencions ni que les malinterpretès, senzillament és que estava prou desalfabetitzada emocionalment, i entenia qualsevol intent d'apropament cap a ella com una mena d'atac que no estava preparada per a afrontar. I no és tampoc que no se sentís sola en tots els aspectes, ni que en l'intimidat de la nit no reclamés un home a crits, però sempre sobrevalgué, d'entre tots els seus delers, el d'anteposar-se a sí mateixa per davant de qualsevol persona o circumstància. I aqueix desig porta implícita una eterna soledat.