AQUELLA TARDA A LES 4 - CAPITOL 6 - JOAN

He deixat el cabàs amb les eines i la cantimplora caure a terra, i he arrancat a córrer. Els trons dels avions han arribat fins a l’era que hi ha més enllà de Cap Pont. Me quedat glaçat, paralitzat, incrèdul i desprès mirant cap al cel, m’he cagat amb la mare que els va parir.

Acaben de bombardejar Lleida! No, Gardeny!

- Grandíssims fills de puta!

Ho deixa tot i arrenco a córrer cap a casa. És curiós com en una situació de perill, es recorda immediatament allò que és realment important.

- Adelina!!!!

I ara estic corrent com un possés, saltant per sobre la terra batuda, saltant pedrotes, i esquivant clots al terra. Corro amb fúria, plorant, espantat, molt espantat, cada cop més espantat i tremolós.

- Déu Meu! Feu que no li hagi passat res a l’Adelina. Tu no... si us plau. No, no, ai Adelina, nena, nina. Senyor li daré tot allò que vulgui, però ella no.

Estic creuant el pont, deixant el barri de Cap Pont rere meu, intentant no mirar al meu voltant... Veig massa mort per tot arreu.

- Adelina, ara vinc. Espera’m, no et moguis d’on ets. Vida meva, ara vinc...

M’aturo un moment per tornar a prendre alè, panteixant sota l’arcada d’entrada del carrer Major... Mare meva, Lleida és un malson. Gent corrent, plorant, xisclant, gent que ja no son ni gent...

- Adelina, nena, nina... ara vinc, estic a punt d’arribar. Ja estic prop teu. Ara vinc – dic tornant a la corredissa. - Mira que ahir encara et vaig dir que el brou era massa salat, que la verdura era insípida. Avui et diré que t’estimo. Se me’n refum del menjar...

Segueixo corrent. Enfilo carrer Major cap al carrer Cavallers. Déu del cel. Aquest munt de runes fumant era la casa de la senyora Conxita, la modista de la seva Adelina.

- Adelinaaa ...

Deixo darrere seu aquell trist munt de brossa i segueixo corrent cap dalt a Cavallers. De pressa, de pressa.

- Joan! Joan! On vas tan lleuger, noi ?
- Ai, Agapito. Vaig corrent a dir-li a l’Adelina dels meus ulls que me l’estimo més que rés en aquest mon.

Segueixo corrent perseguit pel Agapito. Tinc flat al costat esquerre, estic suat, despitralat... Ja veig casa nostra. Passo el llindar de la porta del carrer. Escales amunt...

- Adeliiinaaa!
- Joan! Joan! Para un moment, escolta’m. M’he creuat amb l’Adelina aquesta tarda, quan sortia de casa vostra... Atura’t, renoi!

Ni el sento, no l’escolto, jo vaig per feina, escales amunt.

- Adelina, nena, nina...
- Joan, atura’t, home. Escolta’m.

Però que fa aquest noi! Que és boig?
Uns braços de ferro em rodegen el pit i un cos m’empeny contra la paret de les escales.

- Joan, que l’Adelina no hi és, a casa vostra. No hi és!
- Agapito, collons! Què em dius?
- Que l’Adelina i jo ens hem creuat al carrer Major. Hem estant parlant una estona, això abans del bombardeig. Ara ja deu fer gairebé tres quarts d’hora.
- Ah, molt bé. Però deixa’m veure si és a casa...
- Que no hi és, a casa, Joan. És el que estic intentant dir-te
- I tu què en saps! Deixa’m passar, collons, pesat!... Adeliiinnaaa!

Obro la porta del pis.

- Adeliiinnnaaa ...

Els plats estan nets a l’aigüera.

- Nena, nina! ... On ets?
- Joan, escolta’m. Que l’Adelina no ha tornat a casa. NO HA TORNAT!

Les cames ja no em sostenen més. Em deixo caure contra la paret del replà... i assegut a les escales, exploto en un plor potent i unes llàgrimes ardents...